Reina mare, peus a terra

Assegurava l’àvia Neus que a partir d’una certa edat s’accentuava la tendència ciutadana a asseure’s al banc d’en si no fos. Però amb igual contundència explicava que la feina la fan els cansats. És el cas de l’ANC. Tal com estan les coses, la feina l’hauran de fer els cansats. Ara per ara, són els que estan més per la feina. Al mes de març Lluís Llach va dir-me, en una entrevista que li vaig fer a Verges, que no trobava que tingués edat ni força per estar al capdavant d’una entitat presidencialista, però no ho descartava si es necessitava “una reina mare”. Quasi un any després diria que és conseqüent i que es deu moure més com una reina mare que no pas com un presidencialista. No ho sé. No hi soc prou a dins per saber-ho. Però ara que han aprovat el full de ruta i que l’han explicat i contextualitzat i que els baixaran molles de tots cantons i en totes direccions, jo els aplaudeixo. Trobo que una organització que toca de peus a terra (i que sap història) és una organització que diu que d’Espanya només se’n surt unilateralment i que donar estabilitat a les opcions espanyolistes és perdre temps, diners i paciència. Tocar de peus a terra, per a mi, és apostar per la creació d’un moviment de desobediència civil a través d’una lluita no violenta i reactivar les mobilitzacions, per tal que l’independentisme torni a tenir “la capacitat de paralitzar el país”. Lluís Llach és una reina mare que toca de peus a terra. Ves per on!