Cal fer memòria

Just aca­bada la segona Guerra Mun­dial, Albert Camus i Erich Fromm van aler­tar que el fei­xisme estava mal­fe­rit però no mort. Lli­bert Ferri ho publi­cava a El Temps, on recor­dava el que va dir Tho­mas Mann exi­liat l’any 1940, en una con­ferència a Los Ange­les: “Dei­xeu-me que us digui tota la veri­tat: si mai el fei­xisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la lli­ber­tat.” Hi ha molts paral·lelis­mes amb la rea­li­tat política i social que es va viure ara fa cent anys amb els movi­ments fei­xis­tes i el que està pas­sant actu­al­ment en les ano­me­na­des democràcies occi­den­tals. La recent arri­bada de Donald Trump a la pre­sidència dels EUA, on ha fet ban­dera de la lli­ber­tat d’expressió, n’és un exem­ple. Trump no defensa la lli­ber­tat d’expressió, Trump el que real­ment ens plan­teja és una ofen­siva ideològica. Però indis­cu­ti­ble­ment el fei­xisme i els seus dis­cur­sos d’odi avan­cen i pene­tren en la soci­e­tat, nor­ma­lit­zats en mol­tes oca­si­ons per alguns mit­jans de comu­ni­cació que por­ten anys donant cober­tura a les pro­cla­mes i pro­pos­tes de l’extrema dreta en nom de la lli­ber­tat d’expressió. L’Argen­tina, Itàlia, França, Hon­gria, Ale­ma­nya, Espa­nya i Cata­lu­nya en són exem­ple. Davant d’això, tots tenim una part de res­pon­sa­bi­li­tat a l’hora d’atu­rar-ho, començant per no bana­lit­zar el mal, com adver­tia Han­nah Arendt. I la memòria històrica, recor­dar, es con­ver­teix en una gran eina de lluita. Dis­sabte pas­sat la Fun­dació Reei­xida recla­mava la senya­lit­zació de les rutes de la lli­ber­tat, una xarxa de camins fron­te­rers traçats per inde­pen­den­tis­tes cata­lans a l’inici de la Segona Guerra Mun­dial. Per­so­nes que el juliol de 1939 tor­nen a Cata­lu­nya per llui­tar con­tra el fei­xisme i aju­dar per­so­nes que s’esca­pa­ven dels nazis. Recor­dar per no obli­dar. Hi ha milers d’històries per recu­pe­rar i recor­dar. L’històric diri­gent comu­nista llo­re­tenc, en Ger­mi­nal Ros, de qui pre­ci­sa­ment el pas­sat 18 de gener se cele­brava el 117è ani­ver­sari del nai­xe­ment, rela­tava sovint com la seva segona esposa, l’Aurora Ramos, des de l’exili, feia viat­ges a l’Estat espa­nyol per entre­vis­tar-se i lliu­rar docu­men­tació a fami­li­ars de pre­sos i altres per­so­nes lli­ga­des a la lluita anti­fran­quista perquè pogues­sin fugir. Recu­pe­rar aques­tes històries, aques­tes llui­tes, posar-los nom i cara, es con­ver­teix en una gran eina per lliu­rar la bata­lla con­tra el fei­xisme. Cal fer memòria per poder gua­nyar de nou el fei­xisme.