L’OPA sentimental

Amb el canvi d’any ha des­a­pa­re­gut de les pan­ta­lles l’anunci aquell del BBVA que apa­rei­xia de forma insis­tent en tots els talls publi­ci­ta­ris de totes les teles. Gràcies a Déu. Ves que no sigui perquè soc de Saba­dell i, per tant, més sen­si­ble a la qüestió, però aquell anunci em feia posar de mala llet. Per començar el plan­te­ja­ven com un diàleg cons­truc­tiu entre un acci­o­nista del BBVA i un acci­o­nista del Saba­dell, quan en rea­li­tat els del Vallès no hi apa­rei­xien mai. I perquè, després de lloar l’espe­rit empre­ne­dor i la tra­jectòria històrica del banc pre­si­dit per Josep Oliu, s’afir­mava que, junts, podrien fer grans coses. Feia tot l’efecte que esti­gues­sin orga­nit­zant un dinar de ger­ma­nor, no el que real­ment és: una OPA hos­til que gai­rebé ningú veu de bon grat. No agrada a la majo­ria dels empre­sa­ris valle­sans –segons una enquesta de la CECOT–, ni als cli­ents, ni als tre­ba­lla­dors, ni als par­tits, ni a les ins­ti­tu­ci­ons.

Saba­dell és una ciu­tat amb pas­sat gloriós. El banc va néixer al cos­tat del Gremi de Fabri­cants i dels grans vapors, quan era la fàbrica d’Espa­nya i el bres­sol de l’obre­risme revo­lu­ci­o­nari. Ja fa molts anys que no se sen­ten els telers, però es con­ser­ven les xeme­ne­ies i els edi­fi­cis pre­ci­o­sos que s’han con­ver­tit en bibli­o­te­ques, cen­tre cívics o super­mer­cats. Ha estat la Manc­hes­ter cata­lana, el plan­ter de grans espor­tis­tes, actors, músics, polítics, escrip­tors i peri­o­dis­tes. No perquè siguem més macos que els altres, sinó perquè hi havia riquesa i opor­tu­ni­tats. Pre­ci­sa­ment per això eren necessàries enti­tats finan­ce­res com el Banc o la Caixa de Saba­dell.

No parlo com a acci­o­nista perquè no en soc. Parlo com a saba­de­llenca i des del ves­sant més sen­ti­men­tal. El meu pare sí que va ser-ne acci­o­nista mino­ri­tari tota la vida i encara recordo quan, després de les jun­tes anu­als, a casa menjàvem bom­bons del banc. Cada any esperàvem la capsa amb tapes il·lus­tra­des que reproduïen qua­dres de la col·lecció del Saba­dell. Ja sé que el sis­tema capi­ta­lista no entén de sen­ti­ments i que la Comisión Naci­o­nal de los Mer­ca­dos y la Com­pe­ten­cia no en sap res, de les capses de bom­bons. En coherència, no ens hau­rien d’inten­tar convèncer de les bon­dats de l’ope­ració amb argu­ments emo­ci­o­nals. El que pas­sarà a l’hora de la veri­tat és que el peix gran es men­jarà (pot­ser, s’ha de veure) el petit, però a alguns ens sem­bla que al mar esta­ria bé que hi con­ti­nu­es­sin vivint pei­xos de totes les mides i colors. Sobre­tot perquè des d’una lògica estric­ta­ment finan­cera cal tenir en compte que el petit no està ago­nit­zant, ni demana ajuda. Tot al con­trari, aquest dar­rer any el Saba­dell ha pre­sen­tat un bene­fici rècord i con­ti­nua pujant a borsa.

La majo­ria dels mor­tals no sabem gran cosa de les deci­si­ons que pre­nen les elits econòmiques, no conei­xem la lle­tra petita de les nego­ci­a­ci­ons, però a l’hora de la veri­tat l’ope­ració l’haurà de votar l’acci­o­na­riat, que era el públic objec­tiu de la cam­pa­nya tele­vi­siva. Pot­ser pen­sa­reu que, al cap­da­vall, només és publi­ci­tat, que uns anun­cis no poden fer can­viar de parer els que han de votar l’absorció del banc català per part del basc. No subes­ti­meu el poder d’influència dels anun­ci­ants. Diuen que ningú no sabia com era el Pare Noel fins que se’l va inven­tar la Coca-Cola per a una cam­pa­nya nada­lenca i ara tota la cris­ti­an­dat en com­par­tim la imatge de ves­tit ver­mell, barba blanca i panxa rodo­neta. És pro­ba­ble que l’emissió dels anun­cis s’hagi inter­rom­put perquè els diri­gents del BBVA estan rene­go­ci­ant les con­di­ci­ons davant la pos­si­bi­li­tat que l’OPA no pros­peri.

Sigui com sigui, de moment, ens estal­viem de con­ti­nuar empas­sant-nos una cam­pa­nya omni­pre­sent i con­des­cen­dent. El peix basc dient-li al peix català, abans de men­jar-se’l, que li agra­eix tots els nutri­ents que li apor­tarà, que el faran més fort i més com­pe­ti­tiu per con­ti­nuar nedant en unes aigües on cada vegada hi ha menys diver­si­tat de fauna. Segu­ra­ment esta­reu pen­sant que avui el banc compta amb capi­tal mul­ti­na­ci­o­nal i que la majo­ria dels seus cli­ents són de fora de Cata­lu­nya, que no hau­ria d’haver mar­xat l’octu­bre del 2017 i que ja no en queda res, d’aque­lla enti­tat que va néixer a finals del segle XIX. És cert, però jo no puc evi­tar recor­dar els petits acci­o­nis­tes i com tor­na­ven cada any de la junta amb un som­riure i la capsa de bom­bons sota el braç. I m’agrada que torni a casa, com diu en Ricard Ustrell, al cos­tat de l’Ajun­ta­ment, Sant Fèlix i el Viena.