Emprenyats

Fa temps sentia a dir que hi havia una mena d’espècie anomenada “el català emprenyat”, que, de fet, remetia a una d’universal. En formava part gent de classes més aviat mitjanes a qui molestaven coses de la vida quotidiana, com ara la fressa que cada cap de setmana fa un veí ocupat en tasques de bricolatge o la barra d’un altre que no recull la merda del seu gos al carrer. També s’emprenyaven per tota mena de canvis que, sovint per ordenances municipals, alteraven allò que havia format la seva rutina. Eren emprenyats que s’expressaven amb certa gràcia, de manera que un exemple particularment inspirat podia ser Quim Monzó amb alguns dels seus articles a La Vanguardia.

Més recentment, però, ha emergit una variant del “català emprenyat” amb un caràcter en principi més específic. Té a veure amb la frustració per les expectatives creades per l’1 d’octubre i, evidentment, amb tot el que ha passat després. Sentint-se enganyats i traïts, tenen clar allò que s’hauria d’haver fet proclamant que ells sí que haurien tingut el coratge de fer-ho. I és així que insulten polítics i tots aquells que, en fi, consideren culpables o còmplices de la situació. No dubten. No fan gràcia, encara que usin el sarcasme. Allò que tenen és força mala hòstia. Escupen a les xarxes socials i fan comentaris despectius a articles de premsa. Bramen contra allò que se’n diu “el bonisme”, al qual redueixen tota preocupació pels més vulnerables. És així que van tirant cap a aquella banda que voldria fotre fora gent del país, si bé no només immigrants: molta gent els fa nosa. Crec que d’aquest emprenyament no en pot sortir cap cosa bona, que no serveix per construir res. De fet, també tot això és universal.