Som malalts “grotescos i xenòfobs”

Quan algú entra en un hospital està en situació de màxima vulnerabilitat i en aquell moment és molt difícil reclamar un dret com el de ser atès en la llengua pròpia del país i del pacient. A això, s’hi afegeix que la major part dels ingressats són gent gran i –tant ells com els familiars que els acompanyen– faran tot el possible per obtenir un bon tracte dels professionals. El tipus d’actitud sobre persones en estat de pràctica indefensió és el que distingeix els bons metges, infermeres i auxiliars dels que, cada cop més sovint, utilitzen la superioritat sobre els pacients per, entre d’altres coses, imposar el castellà.

Aquesta davallada de l’ús del català en l’àmbit sanitari obeeix a diverses raons que, en la pràctica, deixen els usuaris de la sanitat en molt males condicions a l’hora de ser atesos sense haver de passar al castellà. D’entrada, hi ha hagut una substitució dels sanitaris locals –que marxen, en bona mesura, a destinacions llunyanes i més ben pagades– per professionals provinents d’altres països i continents, molts d’ells monolingües en castellà i refractaris a la llengua d’aquest país. A més, hi ha hagut una madrilenyització de part de les empreses que formen la sanitat privada i concertada que opera a Catalunya, amb la cultura de servei que això implica. I, en tercer lloc, la Generalitat s’ha desentès absolutament del dret dels pacients a expressar-se en català, devaluant els usuaris –que són contribuents amb drets– a persones que s’han d’adaptar als usos lingüístics del sanitari que els toqui a cada moment. D’aquí casos dramàtics com el d’una senyora de 77 anys que va entrar a urgències de la clínica Dexeus, del grup madrileny Quirón, i va acabar havent de donar explicacions a la policia perquè allà van considerar que mantenir el català era “grotesc i xenòfob”, fins al punt d’escriure-ho a l’informe mèdic. Amb dos pebrots i totes les lletres.

I un cop fet el diagnòstic, la teràpia vindrà –o no– de la política.