Jura-m’ho pels teus avis

Ell la repta a ella: “Jura-m’ho pels teus avis.” La proposta de jurament li raja de la boca en el moment exacte en què ens encreuem mentre caminem en sentit contrari. Desconec la resposta d’ella, ni què és allò que el jove necessita cobrir d’un jurament per donar-hi credibilitat, perquè només sento aquestes cinc paraules. Ni una més. Tinc la impressió, durant el segon que, atreta pel comentari puc radiografiar-los amb la mirada, que conversen de bon rotllo. El que em crida l’atenció és el fet que ell evoqui uns avis per reforçar la confiança en l’explicació, potser el secret, que ella li deu haver traslladat uns segons abans i que sembla difícil d’empassar. Jurar per donar crèdit a les nostres paraules és un costum que molts tenim arrelat des de petits i que va molt més enllà de ser o no creient. Habitualment, jurem sobre allò que més ens estimem, que acostuma a ser la mare, el fill o conjunt de fills, o un mateix. Que per a ella, la jove que ara ni tan sols podria reconèixer pel carrer, el més preuat puguin ser els avis, m’ha fet pensar en com han evolucionat les relacions entre la gent gran i els seus nets, fins al punt que els nostres pares o sogres ens han suplantat en molts moments. Moltes persones de la meva generació ens hem relacionat tant com hem pogut amb els avis però a un bon nombre ens han criat les mares, que tenien jornades reduïdes de treball, o directament es reservaven les tasques de la llar i la criança de la canalla, mentre el pare allargava la jornada més enllà de les deu hores diàries i més enllà dels cinc dies a la setmana. Ara, molts avis i àvies carreguen amb la criança de la mainada i van molt més enllà de donar cops de mà puntuals. No és estrany, sense conèixer els detalls sobre la veneració d’aquella dona, que cada cop veiem més joves jurant pels avis quan vulguin fer referència a les persones a les quals no es perdonarien fallar.