Amics desconeguts

Fa uns anys, potser molts i tot, els companys d’EGB van organitzar un sopar de retrobament al qual van convidar fins i tot una de les tutores amb qui havíem compartit més complicitats. Malgrat que amb la majoria d’ells i elles hi havia perdut del tot el contacte, em va fer molta il·lusió tornar-hi a coincidir i comprovar fins a quin punt la vida i les seves conseqüències ens havien passat factura. Més enllà del físic, que vint o vint-i-cinc anys de més no son fàcils de portar, m’atreia veure fins a quin punt es mantenien intactes els records i les experiències compartides en l’última etapa de la infantesa i a les portes de la temuda adolescència. Van ser anys de fer molta pinya, de compartir aules, pati, entrepà i excursions d’aquelles on ocupar els últims seients de l’autocar et donava un cert grau d’autoritat, perquè allà al darrere es coïa tot un món de secrets i brogit. Pertanyíem a un mateix grup cohesionat i defensàvem el nom de l’escola a capa i espasa davant de qualsevol que en volgués fer mofa. Érem una mena de mosqueters del centre i d’una educació pública amb normes i valors una mica desfasats, però que ens van ajudar a ser millors persones. Per això les perspectives de la trobada eren tan altes. Reconec que en part es van complir i el bon ambient es va mantenir durant tota la jornada, però a l’hora dels cafès, quan tothom ja havia posat al dia el company de taula i l’havia informat de les novetats més destacades a la seva vida, es va fer un silenci incòmode. La majoria havíem esgotat els temes comuns i no estàvem gens segurs que encetar converses noves fos una bona idea, perquè aquelles persones amb les quals havíem crescut i que ens havíem promès amistat eterna s’havien convertit en uns autèntics desconeguts. En gent amb vides diferents, i somnis diferents, que no es podien resumir en un àpat de tres hores. Durant els comiats tothom va coincidir a demanar una segona trobada que mantingués vius els vells temps. Hi va haver un compromís en ferm, però mai no es va complir.