Cal commemorar la mort de Franco?

A dos quarts de cinc del matí del 20 de novembre de 1975, el dictador que havia guanyat la Guerra Civil amb l’ajuda dels règims feixistes d’Alemanya i Itàlia, que havia governat durant quaranta anys de forma totalitària amb execucions a trenc d’alba fins a curullar les cunetes i fosses comunes de molts racons de l’Estat, havia mort, per fi!, a 82 anys a la ciutat sanitària La Paz de Madrid. Que no descansi en pau en nom de tots aquells que havien patit la seva repressió, la seva nefasta política econòmica que els havia sentenciat a la fam, la misèria, la por, el silenci, l’exili, el genocidi cultural i lingüístic o obligat a emigrar a la recerca d’una vida millor. Acabava el darrer dictador de l’Europa Occidental, un vestigi anacrònic dels feixismes d’entreguerres. Anys després desapareixeria el totalitarisme comunista a l’altra banda d’Europa.

Hores després el president del govern espanyol, un compungit Carlos Arias Navarro, el Carnisser de Màlaga (fou nomenat fiscal després de l’ocupació de la ciutat el febrer de 1937 i va signar més de 4.000 sentències de mort, d’ací el sobrenom), plorava la seva orfandat i pronunciava una breu al·locució de set minuts que posava fi a una època: “Españoles, Franco ha muerto.” Continuava amb un patètic discurs entrecreuat de plors i sanglots continguts en què feia públic el darrer missatge del dictador als seus súbdits: “No oblideu que els enemics d’Espanya i la civilització cristiana estan alerta... No deixeu d’assolir la justícia social i la cultura per a tots els homes d’Espanya... Mantingueu la unitat de les terres d’Espanya, exaltant la rica multiplicitat de les seves regions com a font de la fortalesa de la unitat de la pàtria.” Un cínic epitafi per un egòlatra que s’havia dedicat a fer tot el contrari, menysprear la justícia social i la cultura, i aixafar, reprimir i intentar aniquilar les llengües, les cultures i les identitats dels diferents pobles de l’Estat. Tenia, això sí, una obsessió que va imposar amb mà de ferro, la unitat de la pàtria, la més gran de les fal·làcies del franquisme.

I vet ací que, ara, el govern espanyol decideix commemorar els cinquanta anys de la mort del dictador. I la Generalitat s’afegeix a l’efemèride amb la creació d’un grup de treball que “s’encarregarà de rememorar els 50 anys de la mort del dictador i la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques” (https://web.gencat.cat/ca/actualitat/detall/Commemoracio-dels-50-anys-de-la-mort-de-Franco). Déu-n’hi-do! Tots plegats van tan curts d’idees i de memòria que no tenen res més a fer que commemorar la mort del dictador com faria el PP (ja se sap que Franco també tenia algunes coses bones. Increïble!) En tot cas, la mort d’un dictador, encara que fos al llit, se celebra, no es commemora.

A més, relacionar en una mateixa frase la mort del dictador amb la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques pot portar a confusió. El 27 de setembre, poc abans de morir Franco, encara foren assassinats dos militants d’ETA i tres del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota), i, després, Arias Navarro continua en la presidència del govern fins al primer de juliol de 1976. El règim seguia intacte i els valors democràtics i les llibertats no arribaran fins a l’aprovació de la Constitució de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 1979 i no vindran de la mà dels homes del règim o del rei nomenat per Franco, avui emèrit i comissionista, sinó gràcies al sacrifici d’una oposició sense prou força per enderrocar la dictadura, però suficient per forçar, amb el suport d’alguns aliats europeus, una negociació amb les ments més possibilistes del règim que sabien que la continuïtat de la dictadura sense el dictador no era possible, perquè la Comunitat Econòmica Europea no ho acceptaria. Ni reforma, ni ruptura; transacció, pacte i oblit.

Més rellevant em sembla quan al final de la nota de la Generalitat s’apunten dues qüestions clau: fer un balanç d’aquest mig segle per “explicar la importància de preservar la memòria antifeixista i antifranquista, a Catalunya”. I, sobretot, “posar de manifest els perills que actualment amenacen la democràcia, les llibertats i els drets, amb l’auge de forces socials i polítiques de caràcter autoritari”. Ja era hora!, perquè, sovint, les forces populistes acaben imposant els headlines dels mitjans de comunicació i el relat del present i del passat històric destacant el que és superflu o fals per damunt del que és real, essencial, verídic i contrastable.