La paperera intel·ligent

Els contenidors no són intel·ligents. La implantació del nou model de recollida de residus a la ciutat de Girona es fa amb la progressiva transformació del model que preveu tres tipus de recollida: el porta a porta, els contenidors intel·ligents i els contenidors d’emergència. Com deia l’alcalde en un article recent, tots els canvis generen resistències. Però hem d’anar cap aquí perquè és més sostenible i perquè això hauria de comportar una reducció de despeses i de taxes. Això ja ho veurem, perquè el que sí que podem afirmar és que pagarem més. Una altra qüestió és l’incivisme sumatiu, el mal costum de deixar les bosses de residus on s’ha fet sempre i quan s’ha volgut, just allà on tots fan el mateix. Això ha canviat i s’ha de veure reflectit en la imatge dels contenidors. Informació constant i control durant els primers mesos, sancionant si cal, sense que paguin justos per pecadors. La darrera qüestió és la conceptual, la que dona nom a uns ginys que no fan altra cosa que saber qui hi posa residus però no poden saber què hi posa. Això té l’adjuntiu de “programat” però no “intel·ligent”. Si es vol obrir un contenidor en un dia que no toca, aquest no identificarà la targeta i no s’obrirà. Programa, simple, i poca cosa més. Què és la intel·ligència com a adjectiu? Prové de la paraula llatina intelligere, que significa “pensar, entendre o percebre”. Intel·ligència és una capacitat que tenen les persones per raonar, decidir, resoldre problemes, trobar solucions, relacionar-nos correctament, sentir emocions i utilitzar-les en benefici del millor resultat possible, planificar, executar i processar la informació de manera que serveixi per a un objectiu determinat. Si els nous contenidors no tenen consciència d’ells mateixos i no poden prendre decisions de forma autònoma, no són intel·ligents. Si veiem algun dia que hi ha la revolució dels contenidors, que fan vaga i que no reaccionen al programa assignat o s’afegeixen a les manifestacions dels treballadors del servei, aleshores potser sí que ho començaran a ser. Ara per ara, només la paperera que descansa sota la meva taula de treball, petita i ajustada, m’insinua que l’haig de buidar just quan escup el darrer paper que ja no admet més apilonament. Un senyal inequívoc que vol ser buidada. Dels del carrer, proposo que se’n diguin “programats”.