Recordant un savi, Mingo Balmanya

A la història del futbol gironí hi ha noms mítics. Ara tot és mític, i més amb el Girona a primera divisió. Però si hi ha un nom que durant molts anys va rebre per unanimitat la categoria de savi del futbol, aquest va ser en Mingo Balmanya. Nascut a Girona el 29 de desembre del 1914, va morir tal dia com avui el 2002, quan tenia 87 anys. En Mingo, a qui vaig poder conèixer, era una persona a qui tothom s’escoltava. El seu pare tenia una fusteria a Anselm Clavé, on ell va treballar, però ben aviat va destacar en la pràctica del futbol. Amb l’equip de l’escola, La Salle, després al Centre Republicà de Girona i finalment al Girona, amb qui va jugar de juvenil i on va debutar al primer equip el 1932 i hi va continuar fins al 1935. Era un migcampista que tenia força i cervell i això el va fer molt interessant per al Barça, que el va fitxar pagant per ell i el porter Iborra quinze mil pessetes de l’època i un partit a Vista Alegre. Balmanya estava cridat a ser un dels grans jugadors de la seva generació, però va esclatar la guerra i el Barça va decidir deixar marxar l’equip a la gira americana, amb el suport de la Generalitat, que els va portar a jugar onze partits a Mèxic i quatre als Estats Units. De tornada, va decidir, d’acord amb el club, quedar-se a França i fitxar pel Seta, equip amb el qual va guanyar una lliga francesa. Havia decidit no participar a la guerra i això li va passar factura. Reclamat pel Barça, va ser detingut quan entrava al país, engarjolat i depurat, amb sis anys de prohibició de jugar, que van acabar sent dos anys i mig. Quan va tornar al Barça ja tenia 27 anys i, jugant-hi tres temporades, va guanyar la copa del 1942 per 4-3 contra l’Atlético. També va participar en un partit dramàtic a Múrcia, on el Barça va aconseguir no baixar a segona. Després va jugar amb el Nàstic, amb el qual va pujar a primera divisió, i al Sant Andreu.

Balmanya és un mite del futbol gironí tot i que va estar poc al Girona. Hi va tornar com a entrenador, però només durant uns mesos, perquè el va fitxar el Saragossa. Després va passar per la banqueta de l’Oviedo, el Barcelona, el Seta, el València, el Betis, el Màlaga, l’Atlético de Madrid, de nou el Saragossa, el Cadis i el Sant Andreu, on es va retirar, el 1978. Entremig va ser seleccionador espanyol, i va classificar Espanya per a l’Eurocopa d’Anglaterra del 1968. També va ser secretari tècnic de l’Espanyol i el Barça i director de l’Escola Catalana d’Entrenadors.

La guerra li va xafar la carrera de jugador. Com a tècnic va triomfar i va guanyar una lliga amb l’Atlético i una copa i una Copa de Fires amb el Barça. Va ser l’entrenador del Barça, escollit pel president Francesc Miró-Sans per entrenar l’equip l’any en què es va inaugurar el Camp Nou, on va tenir a les seves ordres Kubala i va fer una aposta pels nois del planter. En sabia molt, de futbol. La gent de Girona se l’escoltava perquè sempre tornava a la seva ciutat. Els darrers anys es va fer famós com a comentarista de José María García. Sempre hi deia la seva després d’engaltar la frase que el va fer famós: “Totalment de acuerdo, José María.” Avui fa 23 anys que va morir i, encara que només els més grans el recordin, es pot assegurar que va ser un gran savi del futbol.