Fraternitat de Mèxic i Catalunya

(Dedicat a Lluís Guirado i el seu equip.) És un cas anecdòtic i puntual el que referiré, però tanmateix pot considerar-se veritablement un emblema de les molt bones relacions de Catalunya amb el govern de Mèxic, que no és el cas, evidentment, de les que han existit i existiran entre aquest i el govern d’Espanya, que, malgrat els anys i tot el que ha passat, encara no acaben de perdre l’aire i les maneres de metròpoli imperial.

Corria l’any 1942 quan salpà del port de Marsella un vaixell francès carregat de refugiats republicans de la finalitzada guerra d’Espanya, coneguda com a “civil”. Precisament fou el 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la República en aquell país una dècada abans. Malgrat que aquell home era a la llista i tenia aquella voluminosa documentació en regla, no va poder embarcar de moment en el vaixell francès que l’havia de dur a Casablanca, d’on els trauria una setmana després una nau portuguesa per dipositar-los el 22 de maig al port mexicà de Veracruz.

La raó d’evitar que salpés aquell irreductible independentista català era que havia estat al front de l’Ebre fins al final, i després a França havia col·laborat amb la resistència antinazi, formant part d’una petita cèl·lula informativa dels aliats. Se suposava que la terrible Gestapo li havia posat el dit a l’ull i, de moment, havia aconseguit que en Josep Maria no embarqués juntament amb la seva muller, amb el seu fill de sis anys i el seu cunyat, en aquella embarcació que el salvaria de les urpes dels nazis... Aquest havia estat el destí dels tres companys que no pensaren córrer cap perill perquè creien que el que havien fet era poca cosa. El cas és que un d’ells va morir de mala manera un cop portat a Alemanya, l’altre va morir ofegat en el tren i el tercer se suposa que va ser assassinat en una presó de París.

Benauradament, de moment, dos empleats del consolat mexicà que ajudaven la gent a embarcar, donat el cas que gairebé tots els passatgers acabarien refugiant-se a Mèxic, el ficaren en un petit local que la representació diplomàtica tenia llogat al moll per uns quants dies, per atendre temes de darrera hora relacionats amb el vaixell. Això no només era normal sinó que fins i tot era de rigor. No se sap quant de temps hi va estar l’home reclòs, però li va semblar que van ser moltes hores... fins que hi va entrar precipitadament un senyor bastant robust i molt decidit, que després va saber que era el cònsol general de Mèxic, i gairebé el va arrossegar agafant-lo amb la mà esquerra i, el més significatiu, portant a la mà dreta una bandera mexicana que es trobava en aquell indret que era provisionalment una extensió del consolat.

Fou una acció molt ràpida que de sobte feu que el refugiat abordés ràpidament el Marichal Lyeautey per l’escaleta del vaixell, molt poc abans que salpés. Tanmateix, el mateix 22 de maig, ell i els seus van ser rebuts a Veracruz amb l’amabilitat normal d’aquella gent. Va residir a Mèxic per sempre més fins que va ser enterrat l’any 1999 en un cementiri de Guadalajara, juntament amb la seva muller, que se li havia avançat. Sempre ho va dir: Mèxic li salvà la vida! I no pocs cops va fer gala del seu agraïment.

Doncs bé: 82 anys després d’aquella feta a Marsella, Catalunya li retribuí el favor amb escreix. El seu net mexicà, parlant de català, això sí, de nom Arnau, quan encara era jove va començar a patir una insuficiència renal que va fer-lo anar d’una banda a l’altra sense trobar una bona solució fins que, un bon dia, quan ja no se li veia sortida i la fi semblava sense remei, va decidir venir a Catalunya, on va aconseguir l’ajuda necessària per quedar sota la protecció de la Fundació Puigvert, una institució de la qual tots els catalans poden estar molt orgullosos.

Va costar temps, però se’n van sortir i, a més de mantenir-lo viu i fent una vida raonablement bona, fa poc hi hagué finalment manera de fer-li un trasplantament que resultà un èxit, malgrat les dificultats que s’havien anat acumulant. És el cas aquest, i tants altres en què Catalunya ha retribuït, amb escreix, a Mèxic el que aquest país va fer fa tants anys a favor d’aquell català i de prop d’uns 10.000 més, acollint-los i ajudant-los a refer llurs vides tan malmeses per la guerra.