Ni dissimulen l’estafa

Necessito comprar un regal, així que he provat sort a diverses botigues de roba. Un jersei no és, diguem-ne, el present més original del món, però l’agraciada ens havia donat la llauna que volia renovar l’armari. Comprar roba a finals de gener és un autèntic malson, sobretot perquè són moltes les botigues que només exposen les despulles de les rebaixes, prèviament grapejades per sis-centes mans, o quatre peces de la nova temporada, amb escasses possibilitats de remenar i triar. Però malgrat tenir clar quin és l’escenari, m’hi he dirigit de cap, confiada a trobar un jersei, o un vestit, o qualsevol tros de roba on es pugui embotir el cos, sempre que m’entri pels ulls i no faci saltar les alarmes del meu compte bancari. Mentre deambulava per les botigues, m’ha sorprès constatar com a la gran majoria d’aquestes el que resta del temps de descomptes, i en teoria de la temporada d’hivern, són samarretes de tirants fetes amb paper de fumar, vestits minúsculs i sense mànigues que deixen passar el fred o pantalons que amb prou feines cobreixen les natges. En canvi, sota el cartell de “Nova temporada”, on se suposa que està exhibit el producte que és nou de trinca, s’exposa al públic un enfilall d’abrigalls fets amb materials que protegeixen del fred. En un moment donat, he topat amb un abric que m’ha cridat especialment l’atenció. Gris, elegant, impol·lut. Per la quantitat de peces que estaven penjades, es podia interpretar que no hi mancava ni una sola talla. No he llegit enlloc que ens arriba una primavera polar, així que no deixa de ser una proposta curiosa per als mesos que trobarem en girar la cantonada. El més sorprenent del cas és que es tracta del mateix abric que vaig regalar a la meva filla per Reis. Almenys podrien dissimular l’estafa i prendre’s la molèstia de canviar-li els botons perquè semblés una peça nova. Però ni tan sols això.