Patinets per la vorera

No fa gaire, vaig veure al cen­tre d’una ciu­tat metro­po­li­tana –tant se val quina, perquè estic segura que no serà pas l’únic cas– un fet força lamen­ta­ble. Un pare anava amb el cot­xet del seu fill per un car­rer estret i van estar a punt de ser atro­pe­llats, pare i nadó, per dos nois que cir­cu­la­ven amb sen­gles pati­nets elèctrics per la vorera. Lluny de dis­cul­par-se, els nois van aca­bar dis­cu­tint a crits perquè no ente­nien els retrets de l’home, espan­tat i enfu­ris­mat a parts iguals perquè tant ell com la seva cri­a­tura havien estat a punt de ser atro­pe­llats. De seguida em vaig soli­da­rit­zar amb ell. Ja fa uns quants anys que cami­nar tran­quil·la pel car­rer s’ha con­ver­tit en una entelèquia, un oxímoron, una situ­ació que et duu a mirar a banda i banda quan surts d’una por­te­ria, d’una botiga, per la por de ser atro­pe­llada per una bici­cleta o un pati­net que tran­sita per car­rers i vore­res a tota velo­ci­tat i en qual­se­vol direcció sense tenir en compte els via­nants de cap edat, que s’han con­ver­tit en l’ele­ment més vul­ne­ra­ble de les ciu­tats. Per això m’ale­gro que a Bar­ce­lona la Guàrdia Urbana comenci a mul­tar els incívics sobre dues rodes. Segur que són ja mol­tes les ciu­tats que ho fan –des­co­nec les que s’han posat dures amb els con­duc­tors de pati­nets i bici­cle­tes que no res­pec­ten les nor­mes–, a falta que la Direcció Gene­ral de Trànsit uni­fi­qui del tot cri­te­ris que han de regu­lar la cir­cu­lació de pati­nets i bicis a les ciu­tats. Segur que són majo­ria els que cir­cu­len bé, però també els dic que estic can­sada de veure com els ciclis­tes fan eslàlom per esqui­var-me als pas­sos de via­nants.