Llenguatge diputàtic

He escoltat, a estones, els debats que s’han produït al Congrés dels Diputats durant el procés d’investidura del senyor Calvo Sotelo com a president del govern espanyol. Un dels fets que més em sorprèn és que la majoria d’oradors no tinguin el necessari control del temps. Saben que disposen d’un nombre prefixat de minuts per a parlar, però preparen un text que supera aquest límit. La conseqüència és que arriba un moment que han de començar a comprimir, sobre la marxa, la seva exposició, i per tant es veuen obligats a accelerar el ritme, perden naturalitat i expressivitat i atabalen l’auditori. Un dels pocs que no cauen en aquest defecte és en Roca Junyent, que manté una línia explicativa regular i equilibrada. Quan a un orador “li falta temps” per a dir amb la tranquil·litat convenient allò que havia de dir, i que té escrit en uns papers, és que li ha faltat l’exigència elemental d’assajar la seva intervenció rellotge en mà. La forçada precipitació quan són a la tribuna és el càstig perquè no s’ha sotmès prèviament a una indispensable disciplina expressiva.

L’altre fet curiós és l’amanerament del llenguatge. En aquestes sessions, diversos oradors sembla que s’hagin posat d’acord per dir, a cada moment, el mot “puntual”, del qual ha abusat especialment Calvo Sotelo. Deia: “Contestaré les preguntes puntuals i concretes que m’han fet”… S’ha parlat de preguntes puntuals, de factors puntuals, de problemes puntuals… Potser per compensar la lamentable manca de “puntualitat” dels diputats, que, convocats per continuar la sessió al cap de quinze minuts, no es decideixen a començar a comparèixer fins al cap de mitja hora.

També s’ha parlat molt d’“homogeneïtzació”. He anotat que era molt important homogeneïtzar factors econòmics, homogeneïtzar criteris, homogeneïtzar recursos, índexs, plantejaments…

Una altra novetat: “fragilitzar”. Algú ha dit que seria un error fragilitzar les estructures i també que no era convenient fragilitzar les interrelacions de no sé què.

A manca d’idees noves, sembla que comencen a creure que la solució és fer circular noves. És qüestió de saber “habilijar” l’expressió perquè els qui escolten “bocabadegin”. Les possibilitats d’afectació són immenses, i potser caldrà denunciar les pràctiques de tortura lingüística.

El llenguatge senzill queda cada vegada més arraconat. Ja no hi ha res que “pugi”. Tot “ascendeix”, “s’incrementa”. Ja no hi ha “canvis”: tot són remodelatges i reestructuracions. També a la ràdio i a la televisió en català sentim “finalitzar”, copiant l’incorrecte castellà “finalitzar”, que no és admès. Estem disposats a dir “…i ara, per finalitzar”, o per “cloure”, o “concloure”, o “ultimar”, o “finir”… tot el que vulgueu menys el mot més fàcil i més viu: “acabar”. Que és el que faig en aquest moment. Ara: si ho preferiu, puntfinalejo.