El corrector de proves

M’ha fet gràcia saber que Leopoldo Calvo Sotelo, el nou president del govern espanyol, quan era jove va guanyar els primers diners dedicant-se a corregir proves d’impremta. Jo també, i ves per on tenim una cosa en comú. En tenim una altra, és cert: ha dit que no veu cap incompatibilitat entre una professió tècnica –és enginyer de camins– i l’interès per la filosofia i la música. Continuo estant-hi d’acord.

Penso que Leopoldo Calvo Sotelo s’ha trobat en unes circumstàncies estimulants per a una persona intel·ligent. D’una banda, néixer en una “bona família”, des del punt de vista social i també cultural; de l’altra, viure una adolescència obligada a l’exercici de la responsabilitat –inclosa la de guanyar diners– per un fet lamentable: la desaparició prematura del pare. Són dos factors que, en la nostra societat, poden dibuixar una personalitat.

Disposar d’un rerefons –d’una herència, d’una sedimentació– cultural és un dels grans privilegis dels conservadors i una arma notable per a dedicar-se a la vida pública. Naturalment, hi ha molts conservadors ignorants, i alguns ho són tant que fins i tot no procuren amagar-ho. Però el senyor Calvo Sotelo està en la línia dels dretans i a més de tenir totes les característiques d’una classe social i ideològica ha esdevingut una persona culturalment encuriosida. Que aquest bagatge deixi totalment indiferents la majoria dels seus partidaris polítics –i fins i tot la majoria dels ciutadans– és una altra qüestió. La gent d’UCD no l’ha triat pas perquè li agraden els compositors barrocs o llegeix Kant, ni perquè cregui, com el nou president, en les interrelacions entre les matemàtiques, la filosofia i la música; l’han triat per a una altra mena de connexions molt més materials i pràctiques. Si jo fos d’UCD, de tota manera, no estaria del tot tranquil: passar de la virginitat cultural del seu predecessor a un nou president de govern acostumat a escoltar Bach i Mozart, i que té la casa plena de llibres, és gairebé una “ruptura”.

El senyor Calvo Sotelo pot fracassar per una sèrie de motius polítics, però també pot fracassar, penso, per una raó personal: perquè és un home que sap llegir, com a bon corrector de proves d’impremta que ha estat de jove. El corrector de proves és pagat perquè no deixi passar cap errada, i ha adquirit, doncs, l’hàbit de l’atenció i l’exigència. Cada punt i cada accent ha de ser al seu lloc. No és admissible cap salt de línia. Aquesta activitat vigilant imprimeix caràcter, i el caràcter meticulós del president Calvo Sotelo s’haurà d’enfrontar, a partir d’ara, amb uns “textos” i uns “contextos” –i segurament uns “subtextos”– que passats per la “màquina” política no resultaran del tot nets i acadèmics. Jo sé la fatiga que produeix, quan les “proves” no són prou clares, haver de consultar a cada moment “l’original”. El drama de Calvo Sotelo, però, pot ser que descobreixi que no hi ha cap original solvent i hagi de triar entre fer de simple “corrector” o esdevenir “autor”.