De Mercè Rodoreda a Franco

La guerra civil a Catalunya no va aturar la celebració del Dia del Llibre. L’any 1937 va celebrar-se del 3 al 5 de juny; l’any 1938, el 15 de juny, quan ja parts de Catalunya eren ocupades pels feixistes.

A Barcelona, Carles Riba donava una conferència titulada Sinceritat i expressió literària. Alfons Maseras, dies abans, per ràdio, parlava d’Honorem el llibre i Francesc Pujols d’Els llibres i els pobles. Pere Calders acabava de publicar Unitats de xoc, Joan Oliver La fam i Ferran Soldevila Hores angleses, però el gran best-seller del 38 va ser Mercè Rodoreda amb Aloma, premi Crexells de l’any.

Després de la desfeta, va tornar-se a organitzar, celebrant-se la setmana del 23 al 29 d’abril del 1939. La Vanguardia Española va fer-ne la crònica: “Los barceloneses recorrieron los puestos de venta buscando los libros que necesitaban en estos momentos: los de nuestros héroes y mártires, los que cantan el orgullo de la Patria por sus hijos mejores, los que indican el camino del porvenir, los que dan el aguafuerte de la guerra y la revolución.” Els llibres més venuts van ser Palabras del Caudillo, Discursos de José Antonio, Cisneros, de Luys Santa Marina; Tribunales rojos, de Gabriel Avilés, etc.

La història de Catalunya es resumeix en aquell instant que va d’Aloma de Mercè Rodoreda a les Palabras del Caudillo.

Va caldre esperar al 1977 perquè s’igualessin els 865 títols que s’havien publicat en català l’any 1936. La llarga nit dels vidres trencats de la cultura catalana va durar quaranta anys. Per a la literatura catalana va ser una autèntica commoció i un daltabaix colossal. Els escriptors de l’interior, emmordassats, no podien escriure el que volien escriure; els de l’exili, lliures però desarrelats, no podien fer arribar els seus llibres al que hauria d’haver estat el seu públic normal; els editors, col·lapsats en el laberint d’Eugène Ionesco de la censura, maldaven per esgarrapar engrunes; els lectors, balancejant-se entre el temor i la resistència, veien convertit el plaer de llegir en un acte heroic i gairebé de confrontació amb el règim.

Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la reculada de la nostra llengua siguin fets que s’han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 35% de la població. Quines coses. Devem ser l’únic poble sense història del món.

A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del qual encara no ens hem recuperat. Som com som perquè el feixisme –encara avui impune– ens va fer així. Per això parlem precisament de “normalitzar”, perquè una monstruosa i salvatge desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure els fonaments d’una cultura i d’un país.

Enlloc veureu que, parlant dels 50 anys de la mort del dictador, l’Estat reconegui aquest fet i expressi la seva voluntat de reparar-lo. Ni els ha passat pel cap remotament. Per què haurien de fer-ho? Els catalans, la nostra llengua i cultura, segueixen constituint “l’enemic interior” que uneix els grans poders d’Espanya.