Quan els reis eren ben rebuts

No els que venen de l’Orient, que són ben rebuts per una gran majoria, no m’atreveixo a dir per tothom. Vull dir els d’Espanya, i em refereixo als emèrits, perquè fa quaranta-nou anys que Joan Carles i Sofia, així, juntets, van fer el seu primer viatge oficial a Catalunya. Va ser el febrer del 1976, just al cap de tres mesos que el Borbó fos coronat, dos dies després de la mort de Franco, que era qui va nomenar-lo successor a títol de rei en aquelles Corts franquistes que votaven el que tocava i ja està. Mirin si en va ser, d’important, que fins i tot l’ABC tenia enviats especials i li dedicava portades elogioses, perquè el diari que va ser dels Luca de Tena i dirigia Cebrián –José Luis, no pas l’altre– era monàrquic, encara que continuava parlant de “Leyes Fundamentales” a portada. I destacava que una part del discurs havia estat en català, un clàssic. El rei Joan Carles, ara conegut com l’emèrit, va parlar “d’il·lusió i entusiasme pel futur. Una obra comuna fonamentada en la llibertat de cadascú, a la qual no podem renunciar perquè Déu ens l’ha donat”. Carai qui li escrivia els discursos! Gairebé cinquanta anys després ja sabem el pa que s’hi dona, a això de la llibertat a la qual no podem renunciar i els cops de pal rebuts per haver intentat exercir-la, agressions beneïdes pel seu hereu, l’actual rei, que va abandonar aquella imparcialitat que se li suposava al cap de l’Estat.

El 20 de febrer els reis van visitar Girona. Hi havien estat pocs mesos abans, quan només eren prínceps, i alguna vegada més per veure Pla. Però cal reconèixer que van ser ben rebuts per una gran majoria. Feia tres mesos de la mort del dictador i la policia i sobretot l’exèrcit ho van controlar tot. De fet, algun dels que sens dubte es declaraven republicans llavors van estar anys després raspallant el príncep de Girona el dia que visitava com a tal la demarcació. Cal pensar que el 1976 els partits d’esquerra eren leninistes uns i marxistes els altres. Van canviar poques coses en poc temps. Aquell dia hi havia hagut tempesta nocturna i era un dia d’hivern desagradable. A Olot, a la tarda, la pluja va ser violenta, diuen les cròniques, però Joan Carles i Sofia la van suportar, mentre la reina grega agafava del bracet Josep Pla, que s’hi havia desplaçat, i l’alcalde, Joan de Malibran, li demanava al rei una cosa necessària: l’eix transversal. Valga’m Déu, no sé si Joan Carles en va parlar amb algú, però li van fer dir al discurs que la Garrotxa era, per la seva inaccessibilitat, una mena de Tibet. A Girona, l’alcalde Ignasi de Ribot, que va fer els honors amb el governador Armando Murga, el germà de la Perpetua, li va demanar la regulació de l’Onyar i una actuació de restauració del Barri Gòtic. El canvi al Barri Vell el va fer l’alcalde Nadal, el seu substitut. Vaig ser a la plaça de Catalunya, on van fer parada militar, i va costar arribar a la plaça del Vi, plena de gom a gom i amb pancartes que saludaven els reis a l’estil de les que saludaven Franco. Van ser poques hores, però la gent els volia veure de prop. Joan Carles s’hi va lluir parlant de la “bellíssima província amb muntanyes ideals, esplèndids camps i costa meravellosa”. Va citar Espriu, va menjar per dinar llagosta i vedella de Girona servida per La Rosaleda, i cap a Olot.