La llei del més fort

Un dels acadèmics més reconeguts per les seves contribucions a les relacions internacionals és Joseph Nye, que durant tota la seva carrera ha estat vinculat a la Universitat de Harvard i, en particular, a la influent John F. Kennedy School of Government. Precursor de la teoria del neoliberalisme institucional, que emfatitza la cooperació entre Estats a través d’institucions multilaterals, Nye va introduir el concepte de soft power per primera vegada en una de les seves obres de referència, Bound to Lead: The Changing Nature of American Power (1990, Basic Books). El professor de Harvard desafia aquí la idea que els Estats Units estaven en declivi com a superpotència i argumenta que el poder no es basa únicament en la coerció militar o econòmica (hard power), sinó també en la capacitat d’atreure, influir i seduir altres a través dels valors, la cultura i les polítiques.

El poder tou es basa en la persuasió i la construcció d’una imatge atractiva, en oposició al poder dur, que implica amenaces i ús de la força militar i comercial. En ulteriors treballs, Nye va ampliar i aprofundir el concepte, analitzant detalladament la manera com els països poden promoure i treure partit del poder tou en política internacional. Anant una mica més enllà, a The Powers to Lead (2008, Oxford University Press), Nye argumenta que un lideratge efectiu demana una combinació equilibrada i estratègica entre hard power i soft power, il·luminant el que va anomenar smart power. Posat en pràctica amb Hillary Clinton com a secretària d’Estat a la primera administració d’Obama, el poder intel·ligent disposa un enfocament més sofisticat de la diplomàcia, on persuasió i cooperació vagin de bracet amb la força, quan sigui necessari.

El 47è president dels Estats Units d’Amèrica es mostra com un acèrrim detractor dels ensenyaments del professor de Harvard, deixant completament de banda seducció i intel·ligència a la seva política exterior. Trump prefereix ser temut que amat i fer de la mesquinesa el seu senyal d’identitat i modus operandi. Exposats i exhibits al fòrum públic, els immigrants il·legals són conduïts a avions militars per ser tornats als seus països d’origen. Amenaces molt poc velades dirigides a Dinamarca i el Canadà, però també a Panamà, la UE i altres tradicionals aliats occidentals. Congelació brutal i sense avís previ de l’ajuda internacional, que ha sembrat el caos al planeta. Drets de duana enarborats com a arma de destrucció massiva contra els qui –afirma– han abusat de la “generositat americana”. Presentació de la Franja de Gaza com a solar immobiliari, empenyent a l’èxode els seus pobladors palestins...

Ja és llarga la relació de decisions unilaterals anunciades o adoptades en els pocs dies transcorreguts des que Trump va assumir el comandament de la primera potència mundial. Als antípodes del soft power, el president nord-americà ha optat per la ruptura en política exterior i ha agafat a contrapeu un món que no s’havia pres seriosament les amenaces durant la campanya. Quan el president Petro rebutja l’arribada d’avions amb immigrants expulsats, al cap de poques hores Colòmbia es doblega a les exigències de Washington. Quan l’objectiu són els aranzels amb Mèxic, la presidenta Sheinbaum s’avé a raons i multiplica les concessions envers el veí septentrional. Quan Trump assevera que Egipte i Jordània acabaran acollint els palestins, no dubta a humiliar-los i intimidar-los, recordant-los tot el que poden perdre per imposar-se.

Trump no té amics ni aliats i, després de mesos de gesticulacions, Europa comença a sentir la pressió de l’inquilí de la Casa Blanca sense desencadenar una decidida acció de Brussel·les. Continuem especulant sobre la possibilitat que els Estats Units s’estiguin disparant un tret al peu. Dubtant si l’Amèrica del Nord disposa dels mitjans per sufragar aquesta multiplicació d’amenaces. Mantenim la il·lusòria expectativa d’alguna negociació perquè l’histriònic president s’avingui a raons. Què més cal per concloure que “Trump II” no és com “Trump I”, que és més organitzat, més ben armat, més determinat i amb pressa? Què més per constatar que el seu afany per trepitjar el dret internacional i soscavar el multilateralisme persegueix una lògica imperial, de tornada al segle XIX, quan la llei del més fort era norma? El soft power nord-americà ha mort. Donald Trump l’ha matat.