Orsola és bona si Collboni sona

Llegia, l’altre dia, l’afirmació que hi ha dues maneres d’afrontar els problemes: concentrar-se a trobar un culpable o esforçar-se a trobar una solució. Poques hores després, l’Ajuntament de Barcelona anunciava que, amb l’entitat social Habitat3, adquiria la casa Orsola per evitar els desnonaments que la propietat de l’edifici volia executar abans de destinar-lo a lloguer turístic. Ara els suggereixo que, per uns minuts, facin l’esforç d’imaginar que aquesta coalició semipública no hagués intervingut en el conflicte que Lioness Inversiones SLU mantenia amb els residents, amb el veïnat del barri i amb una gran mobilització ciutadana alineada amb el Sindicat de Llogateres.

Creuen que, en aquesta situació, aquest moviment cívic hauria trobat una solució que evités els desnonaments i que alhora resultés acceptable i profitosa per a l’empresa propietària? Hi ha motius sobrats per dubtar-ne perquè, tant els uns com els altres, partien exclusivament de la consideració que l’altra part els ocasionava un problema i totes les solucions que es proposaven es basaven a fer-se pagar respectivament un peatge de culpabilitat. El conflicte ja estava abocat a un desenllaç judicial gens favorable als residents. De manera ben diferent, l’Ajuntament de Barcelona i Habitat3, amb la mediació del síndic de greuges de la ciutat, han aportat una solució efectiva. Es pot discutir si 9,2 milions per un bloc de pisos a l’Eixample (297.000 euros per habitatge) és un preu alt o baix, si la diferència de 2,7 milions amb el preu de compra del 2021 és un benefici excessiu, si el pla de lloguer d’Habitat3 és prou social i si aquesta adquisició és un pas minúscul per resoldre el problema de l’habitatge a la capital catalana. Però, al capdavall, la casa Orsola ja no és un problema i Jaume Collboni li ha fet escac a aquella jove que aspira a seguir els passos d’Ada Colau.