Llengua i població

Miquel Strubell i Trueta ha publicat un llibre –Llengua i població a Catalunya, Edicions de La Magrana– que hauria de ser un llibre de capçalera per a tots els qui es preocupen per la situació i el futur del català. És una anàlisi que es basa en una documentació molt rigorosa, que estudia a més totes les variants que intervenen en l’ús del català –edat, sexe, lloc de naixement, etc.–, el matrimoni mixt i una sèrie d’aspectes que aquí no puc detallar. Tot plegat és una eina que l’autor posa a les mans dels sociolingüistes, dels mestres i dels ciutadans perquè la facin treballar.

Pensant en el lector d’aquest diari, potser és interessant de recollir algunes dades que Strubell dóna sobre els models constitucionals en Estats multilingües. Al Canadà, per exemple, hi ha el territori del Quebec: a la legislació, la justícia, l’administració, els organismes parapúblics, el treball, el comerç i els negocis, l’ensenyament, en tots aquests camps el francès és declarat l’idioma oficial. La campanya de normalització de la llengua té un pes legal i un suport en forma de multes per a les infraccions, que en el cas de reincidència d’una empresa o institució poden arribar a les tres-centes mil pessetes. Això sí que són possibilitats de normalització, si ho comparem amb l’status de cooficialitat del català!

A Suïssa les poblacions migratòries han de respectar la llengua pròpia del lloc d’acolliment. Està absolutament legitimat el principi territorial. I és curiós que la importància numèrica de les quatre comunitats de llengua diferent a Suïssa és molt semblant a la importància de les quatre comunitats lingüístiques a l’Estat espanyol. El suís-alemany és la llengua materna del 69 per cent de la població, equivalent a la situació del castellà com a llengua materna; el francès correspon a un 19 per cent, aproximadament el percentatge de parla catalana a l’Estat espanyol; l’italià, a un 9 o 10 per cent, assemblant-se, doncs, a la proporció del gallec. Cinquanta-una mil persones, a més, parlen el reto-romànic. Les tres primeres llengües són “oficials” a Suïssa, i l’Estat federal manté la seva correspondència amb els cantons segons la llengua del cantó en qüestió. Tots els funcionaris federals tenen l’obligació de saber dues llengües nacionals, i als tribunals federals les tres llengües oficials tenen el mateix valor. A Suïssa, doncs, no es fa cap concessió a la llengua majoritària de la Confederació. Quant a Bèlgica, l’Administració estatal fa servir les tres llengües –francesa, neerlandesa i alemanya– en les comunicacions amb les tres comunitats lingüístiques, sense traduccions, i manté correspondència amb particulars en la llengua demanada.

Quina llàstima no tenir més espai per a treure suc d’aquest llibre! Però amb aquestes dades el lector evitarà de caure en la trampa de pensar que l’Estat espanyol reconeix el “bilingüisme” com ho fan altres països. Perquè, com diu Miquel Strubell, no es replanteja a fons com ha d’ésser la situació del català ja normalitzada del tot, sinó que es reforma mínimament per tal de no desequilibrar l’ordre establert actual. I les solucions tímides no són solucions.