Aliança Catalana i el preu de fer l’orni

Hi ha un refrany català que diu que no hi ha pit­jor cec que el qui no vol veure-hi, i això és el que prac­tica l’sta­blish­ment polític, ideològic, comu­ni­ca­ci­o­nal català i euro­peu davant el crei­xe­ment de l’extrema dreta. Fer l’orni per como­di­tat o per por, surt molt car. Això és el que, al meu parer, ha fet una bona part de l’sta­blish­ment polític euro­peu. Ho vaig viure a França en un entorn uni­ver­si­tari d’alt nivell on tot­hom feia mofa de Marine Le Pen i el seu Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal. No ho he vis­cut ni a Ale­ma­nya ni als Països Bai­xos, ni a Àustria, Polònia o Itàlia, però m’ho puc ima­gi­nar. A les dar­re­res elec­ci­ons fran­ce­ses, Marine Le Pen va treure un 41,45% dels vots i entre el seu elec­to­rat hi havia joves empre­ne­dors can­sats de l’ofec de les polítiques fis­cals, antics votants d’un Par­tit Soci­a­lista que no se sap on és, clas­ses tre­ba­lla­do­res de zones indus­tri­als i rurals en declivi espe­rant res­pos­tes que no arri­ben mai i votants de par­tits tra­di­ci­o­nals tant de dre­tes com d’esquer­res que se sen­ten traïts i igno­rats. Els votants per afi­ni­tat ideològica estricta eren una mino­ria. La majo­ria dels seus vots van ser vots de càstig.

I resulta que aquests dar­rers temps he obser­vat com cone­guts, votants de par­tits inde­pen­den­tis­tes com Esquerra Repu­bli­cana, Junts o la CUP, han per­dut la ver­go­nya de dir que en unes pro­pe­res elec­ci­ons vota­rien la Sílvia Orri­ols, nom que genera urticària a l’sta­blish­ment polític i mediàtic només de pro­nun­ciar-lo. Em sem­bla que ha arri­bat l’hora de pre­gun­tar-se, sense enal­tir-la, perquè jo no la vota­ria, però sense menys­te­nir-la perquè par­ti­cipa en el joc democràtic, si aquells que la cri­ti­quen amb furor s’han mirat al mirall i s’han pre­gun­tat el perquè del seu pos­si­ble èxit futur, perquè si no hi ha un canvi radi­cal, èxit és el que li auguro. Dels mit­jans me’n puc ima­gi­nar una res­posta, per exem­ple que l’aïllin per les fake news que divulga de manera popu­lista con­tra la immi­gració en matèria de segu­re­tat i ser­veis soci­als que Veri­fica.cat li ha des­men­tit sovint amb dades.

Però i els par­tits tra­di­ci­o­nals? No tinc cap mena de dubte que l’ascens d’Aliança Cata­lana és una res­posta a la seva ino­perància. És evi­dent que en els dar­rers anys el pano­rama polític de Cata­lu­nya s’ha carac­te­rit­zat per una crei­xent des­a­fecció ciu­ta­dana res­pecte als par­tits tra­di­ci­o­nals, immer­sos en dis­pu­tes inter­nes, manca de lide­ratge i una absència de pro­jec­tes polítics clars, ambi­ci­o­sos i ins­pi­ra­dors, sense obli­dar les traïcions a l’elec­to­rat amb pac­tes con­tra natura –Colau i Valls–, per exem­ple, les pro­me­ses incom­pler­tes o les sos­pi­tes de cor­rupció. En aquest con­text, Aliança Cata­lana ha emer­git com una alter­na­tiva que capi­ta­litza el des­con­ten­ta­ment com va pas­sar a França amb el Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal, ha començat a gua­nyar pes en el debat públic i a cap­tar l’interès d’un seg­ment de l’elec­to­rat que se sent traït. I això afecta direc­ta­ment el movi­ment inde­pen­den­tista, que va tenir el seu punt àlgid el 2017 i que avui es troba en una fase de deso­ri­en­tació estratègica.

Esquerra Repu­bli­cana ha tin­gut llui­tes inter­nes i s’ha allu­nyat d’un dis­curs rup­tu­rista per adop­tar una estratègia de diàleg amb el govern espa­nyol, fet que ha gene­rat frus­tració entre una part de la seva base elec­to­ral. Junts per Cata­lu­nya, per la seva banda, ha per­dut influència i no ha acon­se­guit pre­sen­tar una alter­na­tiva política ferma i cohe­si­o­nada i no acaba d’expli­car-se bé sobre el seu paper a Madrid a banda de peti­tes colla­des al govern cen­tral. En aquest esce­nari, Aliança Cata­lana ha sabut situar-se com una veu crítica amb el pro­ces­sisme i amb el que con­si­de­ren una traïció a les expec­ta­ti­ves gene­ra­des pel referèndum de l’1 d’Octu­bre, amb un dis­curs ideològic que comença a arre­lar entre gent que neces­sita punts de referència rup­tu­ris­tes amb la medi­o­cri­tat i l’ambigüitat. Perillós? Molt. Però de qui és la culpa, qui n’és res­pon­sa­ble? Aliança Cata­lana? No. La res­pon­sa­bi­li­tat la tenen els qui són incapaços de donar res­posta als pro­ble­mes que pre­o­cu­pen a la gent. Res­pos­tes i solu­ci­ons, no fum que into­xica o s’endú el vent. En defi­ni­tiva, la irrupció d’Aliança Cata­lana posa de mani­fest la crisi de les for­ma­ci­ons polítiques tra­di­ci­o­nals i la neces­si­tat d’una rede­fi­nició estratègica del movi­ment inde­pen­den­tista. Els pro­pers anys seran deter­mi­nants. No ens agrada? Doncs fem-hi alguna cosa.