Desnonaments silenciosos, o no tant

Hi ha desnonaments que s’aturen perquè els casos arriben a orelles de col·lectius combatius, compromesos en la lluita per l’habitatge públic, i aleshores s’organitza un dispositiu de suport als afectats que, a vegades, aconsegueix foragitar la comitiva judicial encarregada de dur a terme el llançament. Si l’acció de resistència no se’n surt, si més no queda el rèdit d’haver avançat una mica en la denúncia pública i la sensibilització sobre el problema de la precarietat que sacseja el dret a tenir un sostre.

Aquests són els desnonaments sorollosos, tumultuosos, i després hi ha els silenciosos, aquells on els afectats opten per no plantar batalla, ja sigui per por o per desconeixement i falta de contactes amb els col·lectius que defensen el dret a l’habitatge. Un d’aquests casos ha estat a punt de ser el que afecta tota una finca de la Gran Via de Barcelona, al número 625, immersa en ple procés d’obres per convertir l’edifici en apartaments de luxe, després de ser comprada per un fons d’inversió.

La casa és cèntrica, llaminera, a tocar del carrer de Pau Claris, i ja està recoberta per una bastida en tota la seva façana. Aquesta estructura metàl·lica amaga el drama que s’hi viu al pis principal, on encara hi ha funcionant-hi una residència de gent gran, la Tàber, que té de termini fins al 28 de febrer per abandonar el pis on desenvolupa l’activitat des de fa quinze anys. Aquell dia, la residència haurà d’haver cessat l’activitat i els 24 avis que hi viuen –21 en règim de concert i molts amb problemes de demència– hauran d’haver trobat un lloc alternatiu.

El cas de la Tàber no serà un desnonament silenciós perquè un dels residents al centre va agafar el telèfon i va trucar a la ràdio per exposar el seu cas. La gent gran pot estar necessitada, mancada de forces, al límit ja de les capacitats, però no són ximples i, en la mesura que poden, els que viuen a la Tàber també denuncien el fet de ser una víctima més d’això que a la ciutat del totxo s’anomena “la llei del mercat”.

Fa basarda traspassar el portal del 625 de la Gran Via, ple de portes blindades per evitar ocupacions de pisos ja buits, sentir retrunyir l’edifici, amb els cops propis de les grans obres de reforma, i saber que aquest temperi és la música infernal que està acompanyant els darrers dies dels avis en la que avui encara és casa seva. És com una música de tempesta tenebrosa que també fa d’estrident banda sonora de la fi de trajecte professional dels treballadors del centre. Efectivament, un drama afegit en aquesta història és que a partir de l’1 de març els treballadors es quedaran sense feina. L’empresa no busca un nou emplaçament per seguir l’activitat i tanca, decisió sorprenent en una societat més necessitada de residències per a la gent gran que no pas d’escola per als petits.

El fons d’inversió que ha comprat la finca viu aliè al problema de trobar un nou destí als residents de la Tàber i al de les llargues llistes d’espera dels geriàtrics públics. Tampoc és el seu problema el destí de la botiga de mobles que hi ha als baixos de la finca i que ha hagut de buscar una nova ubicació dins de la ciutat perquè l’espai que ocupen es destinarà a zona comuna per als apartaments. I vinga a moure mobles i gent gran com si fossin la mateixa nosa i deixar lloc al negoci immobiliari perquè la gallina hi posi un nou ou (d’or).