La carta de la Khaoula

No sé si han llegit la carta que la bisbalenca Khaoula Echaouech ha adreçat a Sílvia Orriols. En un text emotiu i educat, li demana que la consideri més enllà dels seus prejudicis i que no li negui el dret a formar part de Catalunya. Li recorda que el nostre ha estat sempre un país de trobada, de barreja, de resistència i d’esperança i amb una certa desolació li retreu que la faci sentir estranya a casa seva. És catalana, explica, perquè aquí han crescut les seves arrels, els seus somnis i el seu futur, i musulmana perquè aquesta és la fe de la seva família. Pot recitar Verdaguer i, com tantes musulmanes catalanes que somien ser mestres, metgesses o escriptores, reivindica el català amb orgull perquè també constitueix la seva identitat. Conec gent com la Khaoula. Formo part de la legió de predicadors malalts de llengua que, fent voluntariat o en les relacions quotidianes, animem els nouvinguts i els seus fills a abraçar la catalanitat. Són musulmans, parlen català i havien entès que sota una estelada mai hi trobarien l’hostilitat que a vegades s’ocultava sota una bandera espanyola. Ja no és així. És una de les degradacions que hem d’agrair a Orriols i companyia. A rebuf dels discursos d’odi que s’escampen pel món i que han fet seus sense estalviar cap crueltat, alimenten la paranoia de la gran substitució malgrat que el percentatge de musulmans no supera el 5% i des del 2014 ha disminuït, magnifiquen la sensació d’inseguretat per abonar polítiques autoritàries, jutgen col·lectivament i no individualment, denuncien alguns abusos o disfuncions per tombar íntegrament les polítiques socials i laborals, menyspreen el canvi climàtic i són partidaris de la regressió fiscal i les propostes econòmiques més lliberals. És, com és lògic, el programa ideal dels angelets que els han finançat i que ara ja coneixem. Un compendi de polítiques de dreta que, complementades amb la dosi consegüent de supremacisme, racisme, xenofòbia i l’ànsia de retallar drets fonamentals, els situa clarament en l’equip dels ultradretans i protofeixistes que es van reunir a Madrid.

No és la primera vegada que sento que els pitjors dimonis es concreten i creixen com una fatalitat imparable. Vaig experimentar el mateix malestar amb Ciutadans. Ara ja han passat a millor vida, però els efectes sobre els consensos de país que van trencar perviuen disseminats per l’arc parlamentari. Amb AC és probable que la història es repeteixi. Tot i que es nodreixen de corrents profunds que circulen per tot el món i que ja veurem on ens portaran, crec que aquest país és molt millor que ells i les seves propostes i mai superaran un determinat sostre de vot. Altra cosa són les toxines que inocularan a la política catalana.

Segueixo, generalment com un simple badoc, connectat a algunes xarxes socials. D’un temps ençà, a Facebook, que s’ha convertit en una espècie de centre de dia, puc observar-hi alguns entusiastes d’Orriols. Denuncien la delinqüència, la immigració i el saqueig dels recursos públics amb dades de terraplanista, però molta convicció. Pateixen pel català però expulsen de la catalanitat, des de naixement, tots els que no tenen el seu to de pell, allunyant-nos de qualsevol futura hipòtesi independentista. No sé quantes vegades els han atracat, però mengen cada dia sense pensar que el 73,2% dels afiliats al sector agrari són migrants, fan cafès, cerveses i menús prescindint que a l’hostaleria voregen el 36%, i quan arribi, si no els ha arribat encara, el moment en què algú els hagi de canviar l’orinal, podran constatar l’origen del 50,4% de les treballadores de la llar. No cal ni que esmenti les pensions i el canvi climàtic per evocar allò del dinosaure encoratjant el meteorit.

Diria que la Khaoula, més que a Orriols, ens adreça la carta a nosaltres. Sap que a l’ànima endurida de la líder d’AC aquests arguments no li provocaran ni un lleu pessigolleig i que cap testimoni ni cap raonament farà que abandoni el camí que creu que la conduirà a l’èxit. Som nosaltres els que, per la Khaoula, pel futur de la llengua i del país, per la independència, el territori i la mínima convivència, hem d’allunyar AC del poder. Ho hem de fer, fins i tot, pensant en els seus votants. Ja sé tot allò que diuen del procés, de l’esquerra, de la crisi social i la desesperança... D’acord, tot el que vulguin, però ningú s’aferra a les polítiques d’odi sense degradar-se, ni practicar la maldat, sigui directament o en la seva versió banal.