El color dels calçotets

Sabíeu que des del 2021 no podem pagar en efectiu cap bé ni servei a un professional si la transacció supera els 1.000 euros? Amb el pretext de combatre el frau fiscal, la rebaixa del límit anterior (de 2.500 euros, encara vigent entre particulars) és una empenta més per eliminar el diner físic, cada vegada més complicat d’aconseguir en la meitat dels municipis de Catalunya per l’absència de caixers automàtics. La pandèmia del 2020 i la paranoia associada per evitar tocar res que hagués passat per altres mans ens va convèncer que pagar amb moneda física era una pràctica execrable i que –quan als bancs només hi anaven els rics– allò que feien els nostres avis d’anar a pagar en mà el rebut del lloguer, l’aigua, l’electricitat o la visita del metge no era una pràctica del segle passat sinó d’abans de la Revolució Industrial.

L’abolició del paper moneda és una de les cares B de l’anomenat progrés. Jo també compro més amb targeta que en efectiu –alguns modernets que només paguen amb el mòbil ja les consideren gairebé un vestigi fòssil– però no puc evitar pensar com entre tots li estem fent el joc al Gran Germà –l’administració, però també les grans empreses globals– que tot ho vol controlar. Quan era un marrec el meu poble, Palamós, tenia la fama de desplegar una oferta de prostíbuls molt per sobre del que es justificava per la seva població, i d’històries de matrimonis trencats perquè ell –mira que n’era de babau!– va pagar el servei amb targeta, n’anava ple. Si no portem efectiu, estarem deixant rastre. Cada rastre és una dada i de la suma de dades en surt un perfil. Dades que se cedeixen, es comparteixen, es venen... o es roben. Que el color dels meus calçotets o la talla dels teus sostenidors formin part d’un fitxer que canviarà de mans sovint no ens impedirà dormir. Però quan del conjunt dels nostres pagaments se’n derivi un perfil econòmic o de salut que ens compliqui la vida si mai necessitem un préstec, busquem una nova feina o volem contractar una assegurança mèdica, serà quan hauríem volgut llençar al mar la maleïda targeta. I serà tard.