Prada de Conflent no existeix

La Universitat Catalana d’Estiu tornarà d’aquí a uns mesos. Ens permetrà, com cada any, veure aparèixer a la premsa principatina la ciutat imaginària de Prada de Conflent.

Aquest invent va emergir als anys setanta i vuitanta del segle passat entre els primers alumnes i professors d’aquesta manifestació emblemàtica dels Països Catalans. L’apel·lació inèdita, cal remarcar-ho, es fa servir exclusivament entre els oriünds del sud de l’Albera. Simplement perquè, a la Catalunya del Nord, ningú ho diu i no ho ha mai dit.

Aquesta denominació també la trobem aquí mateix, en el nostre diari preferit, segons quins redactors i sovint compartida a mitges en un mateix article amb el que és el topònim real: Prada. Prada, ras i curt. En canvi, s’aprecia que, sempre en aquest mateix diari, a la llista de municipis de la secció de la Catalunya del Nord, Prada hi figura correctament ortografiat, entre Portvendres i Prats de Molló.

Aquest modisme recent sud-català no apareix evidentment al DCVB, al Petit curial, a la Gran enciclopèdia catalana, a la Gran geografia comarcal ni en altres enciclopèdies, i tampoc en nombrosos tractats de toponímia en què Prada és indicat com Déu mana i sense l’afegitó comarcal innecessari.

Què ha passat perquè gent vinguda de fora de les nostres comarques septentrionals –majoritàriament, de la comunitat autònoma de l’estat veí–, sovint amb uns coneixements mínims de les nostres realitats, s’hagi inventat aquest nou topònim? De sobte ve l’explicació que, al Baix Camp, hi ha un municipi que es diu Prades i que la versió oficial en francès de la nostra vila, la de l’administració estatal, també l’escriuen Prades. Però si ens quedem en el marc mental català, Prada no és Prades, i viceversa. A més, imaginar poder confondre dos municipis molt desiguals i situats gairebé a cada extrem de Catalunya no lliga.

Tampoc quadra una contaminació de veïnatge: tenim, a uns nou quilòmetres de Prada, la petita ciutat fortificada de Vilafranca de Conflent. Però és com si el poblet del Far d’Empordà, a una distància encara més curta, hagués forçat la seva capital comarcal a dir-se Figueres d’Empordà.

Probablement, per situar l’esdeveniment, els primers vinguts a l’UCE a finals dels seixanta –arribant mentalment a territori comanxe–, van identificar els confins on es trobaven amb un nom de comarca relativament conegut. Mentre que, curiosament, l’enorme literatura d’època al voltant de Pau Casals o de Pompeu Fabra, refugiats a la ciutat, esmenta sempre únicament Prada.

Poden semblar derisòries aquestes ratlles, però sabem que tots tenim una sensibilitat profunda, per no dir una susceptibilitat a flor de pell, pels temes dels nostres llocs de vida o de naixement, especialment pel que fa a les denominacions municipals (Cassà de la Selva fa uns anys).

Per a nosaltres, l’única virtut de la denominació sudaca (epítet sens dubte de mal gust) de la nostra vila gavatxa (per compensar) és permetre, ipso facto, identificar l’interlocutor que ens atura al carrer com un simpàtic i apreciat visitant del sud de l’Albera.

–Bon dia, ets d’aquí, de Prada de Conflent?

–Benvingut siguis. M’alegro de la teva primera visita!

–Com has endevinat que acabo d’arribar?

–M’ho has dit a la primera frase!