Històries del destí

Rics més rics i pobres més pobres. Fa anys que, mentre els rics omplen de zeros els seus comptes corrents, les hemeroteques no paren de recollir dades sobre l’increment continuat del nombre de treballadors cada cop més pobres. Malgrat tenir una feina fixa i una nòmina garantida, cada cop és més habitual trobar famílies amb seriosos problemes per arribar a final de mes, així com persones treballadores que han de recórrer a programes d’ajuts per poder fer front al lloguer o al material escolar dels fills. I, mentre els rics viuen als llocs on viuen els rics, els pobres continuen acumulant-se als llocs on viuen els pobres.

L’any 2010 el sociòleg Juan Erigoyen ja va incloure el codi postal com un dels determinants més importants a l’hora de fer projeccions sobre les necessitats de la ciutadania respecte al sistema de salut. Fins i tot, més important que el codi genètic. Com si fos una broma del destí, Erigoyen atribuïa un poder invisible fins aleshores a les condicions per sobre de l’estil de vida, i advertia que aquestes condicions de vida, sovint, venen marcades pel lloc on un resideix i es desenvolupa. Amb els anys, el relat d’Erigoyen ha cobrat força, i cada cop hi ha més professionals de la salut que el donen per bo i impulsen intervencions integrals amb processos de cura complexos, però molt més humanistes. Perquè tots sabem on comença l’atenció al pacient, però som conscients d’on acaba?

els trastorns mentals obliguen a definir estratègies, sovint individualitzades, d’autoconeixement i autocura. La persona amb una malaltia mental ha de fer front a les dificultats que sorgeixen en els moments crítics per atendre les pròpies necessitats; ha de fer front a l’estigma i l’autoestigma i, tot sovint, ha d’afrontar i superar la idea de considerar-se aïllat i, fins i tot, poc mereixedor dels propis drets. Però, té les eines per fer això?

El context d’atenció a la salut mental obliga les institucions a fer un pas més enllà del tractament farmacològic o terapèutic. Els professionals del Parc Sanitari Sant Joan de Déu fa anys que treballen en projectes que incorporen els condicionants socials a la salut per definir l’assoliment o el fracàs dels objectius en les intervencions terapèutiques.

Així neixen projectes com La meva llar, que garanteix suport a joves en risc d’exclusió, en el procés d’emancipació, mitjançant un habitatge de transició entre una vida institucionalitzada i una d’autònoma. Els professionals detecten que la integració social i laboral té un pes específic en el desenvolupament i el benestar emocional de la persona. Tant és així que, en els itineraris que inclouen pisos de transició, asseguren que es produeix una major adherència a la xarxa de salut mental comunitària i, per tant, es multipliquen les probabilitats d’èxit de la intervenció.

En la mateixa línia, programes d’assessoria jurídica i suport a l’exercici dels drets de ciutadania resulten fonamentals per incrementar les probabilitats d’assolir estats de bona salut i benestar emocional de les persones ateses. Per això, el Parc Sanitari Sant Joan de Déu, amb el suport del Departament de Drets Socials de la Generalitat, ha integrat aquests projectes com a eines fonamentals per completar processos d’atenció integral.

Però aquests projectes no són suficients quan falta un plat a taula. I en moltes llars falta el plat a taula, i les situacions de vulnerabilitat es multipliquen quan van de bracet amb problemes de salut mental, i donen lloc a contextos de dificultat extrema. Ho trobem en casos de sensellarisme, població reclusa interna o externalitzada i població immigrada amb trastorn mental. Per atendre aquests col·lectius, i amb el compromís de treball en xarxa amb administracions i entitats socials, sorgeixen projectes com Actua o Brots, que garanteixen xecs o targetes que el beneficiari utilitza per comprar productes de primera necessitat en contextos d’alta vulnerabilitat.

I la pregunta és: on comença i on acaba l’actuació dels professionals de la salut? Els límits han estat històricament difuminats. Però, en la nostra història, hi ha una imatge recurrent del metge de família que és més un company de vida que no pas un mecànic puntual. En el context social actual és difícil pensar en aquesta figura, però la vocació porta els professionals de la salut a buscar les eines per garantir aquest acompanyament i trencar amb el destí que, vulguem o no, ve marcat pel codi postal.