Tant se valen els colors

Tots els carrers de Barcelona –si més no, els més importants– van ser ahir al matí un clam. Era la gent multicolor, la de la mitja marató, i tant se val d’on venien –si bé una bona part ho feia del nord, turistes del running, cal anomenar-los, i els millors, fins i tot, venien del sud, de molt al sud, de l’Àfrica negra que corre com un llamp–, i tots estaven d’acord en una afició que els agermana: un bon calçat als peus per córrer més que el vent, el cor valent, i tot plegat només té un nom que el sap tothom: córrer, córrer i córrer!

A risc de ferir sensibilitats entre algun aficionat del Futbol Club Barcelona i de crear un col·lapse entre els que esmorzen, dinen i sopen en blau i grana, no hi ha dubte que l’esperit de germanor i suma col·lectiva que traspua l’himne de l’entitat culer serveix per explicar, a la perfecció, el que va passar ahir al matí a la ciutat de Barcelona, ambient que es tornarà a viure, ben aviat, quan la ciutat organitzi la marató dels 42 quilòmetres i 195 metres.

Quan Josep Maria Espinàs i Jaume Picas van escriure el famós Tot el camp, aleshores a Barcelona si algú corria era només per escapar de les escomeses i les porres dels grisos. La primera marató no es va córrer fins al 1978, i des d’aleshores, i fins ara, la dèria de córrer només ha fet que créixer entre la població fins a popularitzar-ne la pràctica. El món del diner ja fa temps que va veure el negoci que hi havia en la satisfacció de les demandes d’una societat cada cop amb més temps lliure i més convençuda de la necessitat de tenir un estil de vida saludable, i les empreses es van llançar de cap a la venda de material esportiu i a l’organització de curses populars.

Tant de bo, però, que tots els negocis tinguessin com a resultat matins com els d’ahir a Barcelona, on el cotxe queda arraconat i l’asfalt es posa a mercè del trepig alegre d’homes i dones fent exercici físic. Per sort, ja fa temps que es va apagar el debat, en forma de queixa, que hi havia cada vegada que s’organitzava una cursa d’aquest tipus i l’homo automobolis que protestava per les limitacions de circular ja no ho fa. Ara, quan hi ha una cursa, la gent surt al carrer i anima, i corredors i seguidors tots units fan força.

Encara que no ho sembli, aquesta crònica no va del Barça ni del seu fantàstic i insubstituïble himne, sinó dels que vesteixen els colors rivals, el blanc i el blau de l’Espanyol. No va d’himnes, equips i absurdes rivalitats; va de solidaritat, perquè una de les millors imatges que va regalar ahir la història de vida que és una mitja marató és la que hi havia a la confluència de la rambla Catalunya amb la Gran Via, on la gent de la penya Runners de l’Espanyol hi va instal·lar una carpa, i allà van passar tot el matí vestits de periquitos, amb samarretes blanc-i-blaves, banderes amb els seus colors i megàfon per animar ben fort tothom que hi passava, tothom sense excepció.

Qualsevol que hagi corregut una cursa llarga com és la dels 21 quilòmetres sap que el crit d’ànim i suport dels que es posen a banda i banda del recorregut és un impuls extra a cada camada, una empenta energètica que s’agraeix. Ahir, els runners de l’Espanyol –que han de guardar energies per animar el seu equip necessitat de suport en la lliga– no van defallir a aplaudir els corredors i només els va faltar cantar allò de “tots units fem força”!