Educar en la cultura de la por

Només han passat dues hores d’ençà que va marxar perquè havia quedat per fer un tomb. És un dissabte a la tarda, se suposa que els carrers estan a vessar de gent i tornarà per sopar. Tot dins el comportament acceptable d’una persona acabada d’aterrar en l’adolescència, l’apoteòsica etapa en què els fills poden passar d’adorar-te a escopir-te en tres segons. Només canviaria, si tingués certs poders, que a l’hivern no fosquegés tan aviat, que vulguis o no una està més tranquil·la les hores de llum natural. Que hem llegit o après que la nit debilita els cors però també atia l’ànima de qui vol fer mal. Fa massa poc que ha començat a sortir pel seu compte, amb l’única supervisió adulta del rastreig del mòbil, així que, com a mare, encara estic aprenent a prendre’m les noves etapes, seguint els seus codis de comunicació, amb keep calm. Abans de perdre-la de vista li he repetit tres o quatre cops –potser n’han estat uns quants més i no en soc conscient– que es desplacin sempre en grups nombrosos i per zones il·luminades i li he demanat que s’asseguri que duu bateria al telèfon. Després, un cop al carrer, li he enviat un parell de cops un “tot bé?”. Amb el segon “síííí”, que no sé si traduir-lo com un “estic bé” o potser com un “que sí, que ets un plom”, m’he aturat a pensar com, sense pretendre-ho, l’estic educant en la cultura de la por, que és precisament el que volia evitar a qualsevol preu. Sempre he volgut fills valents, i tenia clar que contribuiria que ho fossin, però després veus dades que espanten, i maleïm el masclisme però el nostre interior continua pensant que les noies necessiten més protecció que els nois, i el teu cap passa per moments que demana permís per explotar. Però suposo que ser mare també es trobar-te sovint enmig d’arenes movedisses i empassar-te una contradicció darrere d’una altra.