Més pa que formatge

Davant èxits merescuts i celebrats com el de la pel·lícula El 47, potser caldria prendre consciència i aprofitar l’embranzida de la ficció perquè l’impuls activista no quedés tan sols adherit a la pantalla amb una història de temps passats. Malgrat que l’excel·lent film de Marcel Barrena peca d’amagar el rerefons ideològic i col·lectiu que determina l’acció del protagonista, com si es tractés d’un gest individual, convé entendre que les millores d’una comunitat no acostumen a assolir-se a través d’una reivindicació personal si no hi ha al darrere una força i una complicitat col·lectives. Tot seguint aquestes premisses podríem fixar-nos en molts casos que conviuen al nostre entorn en el dia d’avui de manera quotidiana i que podrien associar-se a una lluita similar a la que du a terme el carismàtic Manolo Vital. Potser algun dia, qui ho sap, també són matèria per a una pel·lícula premiada, però ara són el reflex d’una societat que reclama ser atesa i escoltada amb el propòsit de contribuir a construir un barri, un poble, un món, una vida millor. Un d’aquests casos està succeint fa ja uns anys a la Bisbal d’Empordà, on un espai inicialment destinat a la funció d’equipament públic segueix esperant convertir-se en realitat davant la passivitat i la pretesa manca de recursos de l’Ajuntament de torn. Fruit d’aquesta manca de gestió ha nascut la plataforma ciutadana Volem Les Claus, amb el lícit propòsit de posar en funcionament Can Formatger a través d’un conveni que permeti la seva gestió comunitària d’una manera lliure i independent. Un conveni que en cap cas deslligaria la responsabilitat del consistori com a titular de l’immoble, però sí que permetria que fossin els mateixos ciutadans que coneixen de primera mà les necessitats del veïnat i que no estan sotmesos a l’esclavatge burocràtic, els que portessin a la pràctica la seva autogestió. Quan davant d’aquesta sol·licitud l’única reacció del govern municipal ha estat impedir-hi l’accés emmurallant un espai al qual teòricament ja es van destinar 50.000 euros per a la seva rehabilitació, la demanda ja es converteix en indignació. Potser arribats en aquest punt ja seria hora que, pel bé comú, aconseguissin anar plegats les autoritats i el poble, de manera que els àpats socials i culturals deixessin de tenir més pa que formatge.