La fal·làcia de la culpa col·lectiva

Després de la Segona Guerra Mundial es van celebrar els Judicis de Nuremberg per tal de jutjar els criminals nazis. Van acabar amb condemnes de diversa consideració, però el que va quedar clar és que es jutjaven persones concretes per fets també concrets i no es jutjava la nació alemanya. La culpa sempre és individual i mai es pot qualificar de culpable tot un col·lectiu, en aquest cas tot un país. Tot i així, per abús del llenguatge i per simplificació excessiva, molts cops quan llegim sobre l’Alemanya dels anys 30 s’utilitza el terme “nazi” com a sinònim d’“alemany”, quan de fet 6 de cada 10 alemanys mai van votar Hitler. Fins i tot sovint hom anomena els militars d’aquella època “soldats nazis”, quan molts eren nois de 20 anys als quals s’havia posat un uniforme i s’havia enviat a lluitar pel Tercer Reich sense haver estat mai membres de cap partit polític.

La postguerra va donar lloc a un debat entre pensadors que argumentaven sobre la diferència entre responsabilitat i culpa. Una de les reflexions més conegudes la va fer Hannah Arendt, que va exposar que el fet de viure en comunitat fa que tots tinguem una part de la responsabilitat sobre el que passa a la nostra societat, mentre que la culpa és únicament individual. Aplicant aquest principi al racisme, per exemple, cada individu pot contribuir amb les seves accions que la societat sigui més o menys racista, però quan hi ha un crim racista la culpa és només de la persona que l’ha perpetrat i no de tot un col·lectiu.

L’ésser humà és l’únic animal que ensopega moltes vegades amb la mateixa pedra, i la culpa col·lectiva segueix utilitzant-se avui dia de forma general. El periodista italià Federico Rampini explica al llibre El suicidio occidental que en algunes universitats dels Estats Units on domina la ideologia woke s’obliga els estudiants blancs a demanar perdó públicament als estudiants negres “pel racisme que porten a dins”, tot produint-se una situació grotesca que incomoda blancs i negres. Aquí caldria dir que no només els blancs han estat racistes al llarg de la història; els japonesos han estat racistes contra els xinesos, els àrabs contra els negres (van ser traficants d’esclaus durant segles), els negres han estat racistes entre ells (hutus i tutsis a Ruanda), els negres contra els blancs (massacre de Bvumba, Zimbàbue, 1978) i així successivament. Seguint aquesta lògica, als estudiants àrabs se’ls hauria d’obligar a demanar perdó als negres, als japonesos perdó als xinesos, i quan s’haguessin disculpat tots potser ja s’hauria acabat el curs. D’altra banda, no tots els blancs del passat van ser racistes, i en el cas que el besavi d’un estudiant hagués estat traficant d’esclaus, quina responsabilitat hi té el seu besnet?

Als instituts catalans, a la matèria de filosofia de primer de batxillerat s’estudia el raonament lògic, fonamental per poder anar pel món sense que et vulguin fer passar bou per bèstia grossa. Els alumnes aprenen que si “tots els cangurs són australians” no vol dir necessàriament que “tots els australians són cangurs”. Si afirmem la segona frase estem cometent una fal·làcia de l’afirmació del conseqüent, que és el que passa quan algú assegura que tots els blancs són racistes, tots els homes són masclistes, tots els musulmans són islamistes fanàtics, tots els israelians són assassins o tots els alemanys de 1939 eren nazis. Els comunicadors, polítics, ideòlegs i tertulians que fan afirmacions d’aquesta mena no passarien ni un examen de primer de batxillerat. Aquest és el nivell que hi ha.