Demà farà un mes que va tornar a jurar com a president dels EUA i, com un Neró ressuscitat, Trump ja ha tingut temps per incendiar Roma i posar tot el món, des dels veïns americans fins a la Xina, en mode alerta. Des de la guerra aranzelària, contra rivals i suposats aliats tots alhora, fins a la decisió de pactar el final de la guerra a Ucraïna directament amb Putin, prescindint dels europeus i la relació transatlàntica que ha sostingut l’ordre internacional de les últimes vuit dècades. Assistim a una acceleració de la història que, en certa manera, recorda la que vam viure a finals del segle passat amb la caiguda del Mur i la implosió de l’URSS de Gorbatxov, una crisi mal resolta que és en l’origen, precisament, de l’actual conflicte a Ucraïna. Vivim temps trepidants, punts d’inflexió, canvis de paradigmes geopolítics i, entremig d’aquest sisme, no és estrany que experimentem sensació de vertigen i de temor també pel retorn de fantasmes del passat, dels polaritzats anys vint i trenta. Tenim terreny abonat per a discursos apocalíptics, interessats a alimentar la por. Ens calen societats que no quedin tenallades per l’angoixa i que no perdin la capacitat de reaccionar al poder i les manipulacions dels nous i vells sheriffs in town que tenim escampats pel planeta.