Vance

Es pot discrepar d’algunes opinions del vicepresident J.D. Vance i alhora ser-ne fan? És el meu cas. Qualsevol aproximació a la seva biografia corrobora l’expressió nord-americana “self made man”; només on existeix la igualtat d’oportunitats, no pas de resultats, algú pot passar d’una família desestructurada i un entorn social decadent a la més alta magistratura del seu país. Perquè és evident que més aviat que tard J.D. Vance serà president dels Estats Units. Què s’ha dit als mitjans de comunicació crítics amb Donald Trump sobre el discurs que Vance va pronunciar a la conferència de seguretat de Munic celebrada recentment? Que amb aires de superioritat va recriminar als europeus el seu atac a la llibertat d’expressió; concretem: va criticar la seva escassa tolerància amb les opinions no compartides i la consegüent violència que la Unió Europea, en particular alguns dels estats membres, està exercint sobre el dret de la gent a dir el que pensa i, per tant, sobre la llibertat de consciència. Per descomptat, sempre roman un dubte sobre la lesió que, si es permet sense límits, pot produir expressar les pròpies idees en altres béns jurídics i valors socials a protegir. Si totes les persones són tolerables (inclosa Gascón), no totes les idees ho són. Es tracta sempre d’una tensió irresolta, però no oblidem que a la tradició nord-americana i a la tradició europea hi ha una manera diferent d’aproximar-se als límits d’aquestes llibertats civils, potser pel ben divers paper atorgat a l’Estat en la vigilància de la ciutadania, potser per la visió diferent de la relació entre la Constitució i les lleis. La veritat és que als EUA s’entén només com a reprovable aquell tipus de llibertat d’expressió que generi un perill imminent per a la seguretat i la integritat de les persones, mentre que la ponderació a Europa es realitza sobretot en relació amb els drets de la personalitat (honor, intimitat, dignitat) i es criminalitza aquell tipus d’expressió que s’entén com a delicte d’odi perquè potencialment pugui conduir a la persecució de minories (una d’elles, però, són les dones, la meitat de la població mundial).

Tanmateix, en aquesta mateixa línia nord-americana de minimitzar els límits a la llibertat d’expressió s’ha manifestat també el TJUE en relació amb les opinions contràries a cert valors i idees, per més feridores que siguin. I, seguint aquesta línia, el nostre TC i alguns vots particulars al Suprem s’han alineat a partir d’aleshores amb les peticions que en organismes com Amnistia Internacional s’han fet per tal que s’eliminin del Codi Penal espanyol els delictes d’injúries a la Corona, contra els símbols de l’Estat, com la bandera, o, i en això ha comptat amb el beneplàcit de l’actual govern espanyol, contra els sentiments religiosos. Si això és així, podem concloure que el nostre sistema s’acosta cada cop més a la tradició nord-americana, per a la qual la llibertat d’expressió i la llibertat informativa que hi ve de la mà són béns de primer nivell en la construcció d’una opinió pública lliure i per tant sols en situacions extremes poden ser limitats. En poques paraules, el femer de Twitter és tan legítim ara com abans. Qui som, ens ve a dir Vance, per decidir que certes opinions no es poden expressar o per decidir qui ha estat enganyat abans de parlar?

Un segon element pel qual en els ambients d’“indignació protocol·lària” (a més d’un caldria preguntar-li en privat què pensa de veritat sobre el particular) s’ha criticat la intervenció de Vance és el seu escàndol per l’anul·lació de les eleccions a Romania en haver-se conclòs que el prorús candidat s’havia alçat amb la victòria. El segon meló que s’obria així no pot ser més actual, vist el dilema que afronta Junts en la moció de censura que es prepara contra Sílvia Orriols a l’Ajuntament de Ripoll: convé o és legítim que partits polítics que el mateix sistema entén legals siguin obviats als mitjans de comunicació i expulsats de qualsevol acord o pacte? És la seva victòria el simple producte de la desinformació? Al país del hillbilly i a Ripoll les preguntes poden tenir respostes diferents, però ens adverteixen de la sacsejada que està patint un panorama polític on les velles formes de poder no resisteixen les noves exigències d’una ciutadania que està, potser injustament, esperant miracles dels seus governants, però que, en qualsevol cas, no ha de ser considerada estúpida pel fet de sentir-se decebuda. En el fons, res de nou.