Estic inquieta: tinc una cita

Tinc una cita. Només resta un dia per al moment que espero des de fa cinc mesos, així que ja poden imaginar que estic com un flam. El primer intent va fracassar. No només no ens vam arribar a veure les cares. És que ni tan sols vaig notar algun avís, un sol to, que em confirmés que aquell cop anava de debò. Segur que si algú pregunta a l’altra banda li respondran que sí, que van complir i que vaig ser jo qui els va ignorar. No en soc pas conscient. Només sé que vaig estar pendent d’un senyal durant cinc o sis hores, i nasti de plasti. I que mentrestant vaig respondre a deu o dotze trucades de números desconeguts que van resultar ser ofertes per canviar-me de companyia de telèfon o de llum –potser eren intents d’estafa–, i d’una empresa que em volia vendre garrafes d’aigua amb un disseny “elegant”. Demà ho tornarem a provar i tornaré a estar pendent del mòbil. Per tal que no m’oblidi de la meva cita, m’han enviat dos missatges previs al mòbil, el que tota la vida hem conegut com SMS. Aquesta gent sap de nosaltres fins i tot el número de peu de calcem, així que deuen tenir clar que millor insistir amb els recordatoris o em pot fugir del cap. També m’ha arribat una carta a casa on es reitera que és demà, quan tinc una cita telefònica amb l’al·lergòleg per comentar una qüestió del meu fill. Em diuen que la persona que contactarà amb mi ho farà “al llarg del matí”. Jo em pregunto: quina franja és la de matí per a aquesta gent? Faria bé d’estar enganxada al mòbil a les set? A quina hora puc donar per fet que han marxat a dinar i ja no em trucaran? I com explico a la feina que no em queda cap més remei i hauré de pencar amb el mòbil enganxat a la mà? Perquè suposo que demanar que la cita estigui emmarcada en una hora més específica ja és demanar massa. I no parlem ja del fet que ens vegin en persona.