Pobre rei Carnestoltes

Torna el carnaval amb la disbauxa, la incontinència, el descontrol i l’obligació de trencar amb els límits. O així és com ho anuncien la majoria dels ajuntaments en els cartells i propaganda dels centenars de rues que s’organitzaran aquests dies arreu del país. És ben cert que ho fan merament com a reclam publicitari, perquè les cercaviles locals acostumen a ser la cosa més encotillada del món, orientades com a màxim al lluïment de vestits de plomes i purpurina i amb zero intenció de provocar el personal. No hi combrego gaire, amb aquesta festa on la gent es disfressa per ser allò que no és i per justificar actituds extravagants i exaltades com si no hi hagués un demà, però puc arribar a entendre que hi hagi convençuts i convençudes de les carrosses i els balls. Fan bonic amb tots aquells colors, la música eixordadora que estaborneix i les serpentines i paperets que encatifen el terra. Sentir-se admirat pel públic, fins i tot envejat, encara que només sigui per un breu instant, és del tot comprensible. A mi qui en realitat em fa molta pena és el rei Carnestoltes. Aquell personatge assegut dalt d’un tron daurat de pega a qui li han fet creure que és l’amo del món i que pot fer i desfer sense que hi hagi conseqüències de cap mena. Aquella figura que representa tots els excessos, que trepitja la moralitat i el bon gust i que es pixa en les normes em provoca tendresa per com d’efímera és la seva victòria. Com no es pot sentir afinitat per qui està convençut que la seva paraula és llei i que tothom li riurà les gràcies perquè precisament predica un món on el riure i la felicitat siguin obligatoris? Un rei de cartró pedra que passats tres dies haurà de passar comptes amb la mort i serà enterrat envoltat d’una mínima representació d’aquells que per centenars omplien els carrers i lloaven el seu seguici quan era viu. Aquells que l’acomiadaran llançant terra sobra la seva tomba fins a l’any vinent. Pobre rei Carnestoltes! Obligat a fer riure els altres fins a l’eternitat a canvi de morir cada any.