Un tren d’errors

El mínim que s’hauria d’exigir a un partit independentista català és que totes les seves accions i compromisos contrets a mitjà i a llarg termini no comprometin l’objectiu final que ha de ser la independència o evitar la dependència. I, malauradament, des del fallit procés, ERC, que fins aleshores s’havia presentat públicament com un partit independentista radical i irreductible, ha començat a flaquejar i, avui, per les monedes de plata dels llocs de treball per a molts dels seus militants o, ves a saber per què, s’han descolorit tant que es fa difícil endevinar el seu color original. La metamorfosi experimentada per personatges com ara Gabriel Rufián, que presumia públicament al Congrés dels Diputats d’estar-s’hi només 18 mesos, perquè ja seríem independents, amb l’encara permanència a l’escó i als focus madrilenys després d’anys d’haver fet aquella proclama, demostra el perill que té la política basada en eslògans, que sempre seran mutables i en funció dels interessos propis o de partit.

Quan gent així de voluble i sense un model de país definit negocia en nom de Catalunya amb el govern espanyol, té el perill de no deixar-se portar pels afalacs que vindran dels potentíssims terminals mediàtics espanyols si els resultat és beneficiós per a Espanya. Amb això del traspàs de Rodalies ja hi tenim una certa experiència, perquè en passat ens van informar d’un acord de traspàs amb tota la pompa mediàtica i, al cap dels anys, hem vist que era una aixecada de camisa. En aquesta segona part, podria passar-nos quelcom semblant, o pitjor, i, per tant, hem de ser prudents a l’hora de valorar-ho i veure realment de què estem parlant. Però el que sí m’amoïna d’aquest acord, tal com sembla que està fet, és que n’excloguin els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya com a únic operador i crear-ne un altre de nou amb participació de Renfe. Això significa que, si un dia Catalunya volgués fer una aliança estratègica amb un altre operador de l’UE, no podria.

Tot i que el consell d’administració serà paritari i la presidència la designarà la part catalana, les decisions estratègiques s’hauran de prendre per majoria qualificada; és a dir, la part espanyola tindrà dret de veto, perquè només amb la coincidència favorable de les dues parts serà possible un acord. ERC ja ha dit que no li preocupa que l’Estat acabi “tenint poder de decisió ens els àmbits més importants”.

L’embolic també ha vingut quan s’ha demanat si la nova companyia seria una filial de Renfe. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha dit clarament que sí, mentre que, per la part d’ERC, Elisenda Alamany ha dit clarament: “No estem parlant d’una filial.”

És evident que negar a Ferrocarrils de la Generalitat la possibilitat de fer-se càrrec d’aquest traspàs d’entrada em suggereixen unes preguntes. La primera és per què s’ha deixat fora una empresa netament catalana i que té gran experiència a gestionar els ferrocarrils a Catalunya amb un notable èxit? Amb la nova empresa, s’haurà de crear un consell d’administració, una administració, uns tècnics i uns buròcrates nous que podrien absorbir perfectament els FGC?

I, com ja va passar el 2023, els treballadors de Renfe i els sindicats pressionen perquè no volen deixar de pertànyer a Renfe. Una actitud preocupant perquè serà impossible canviar la cultura empresarial i, al meu entendre, seria un greu error, perquè la cultura d’una empresa, especialment en una de serveis, té una incidència molt notable en el servei i en el tracte del client, i si no es canvia la cultura de Renfe, culturalment continuarem amb Renfe.

Allò que podria ser una oportunitat, pot esdevenir un tren d’errors per no haver-ho pactat bé i privar-nos de ser no dependents. Vaja, com sempre.