Valors plens de fuites

El pati d’una escola està ple d’adolescents. Deu ser l’hora de l’esbarjo, i més concretament, per l’aspecte que tenen tots, del descans de la gent de secundària. Xerren en grups, en aquesta edat ja no es persegueixen pilotes ni triomfen els jocs que transformen l’espai en un batibull. Uns quants d’ells seuen en un mur que està integrat a la tanca que separa el centre educatiu del carrer. Alguns són massa efusius, gairebé volcànics, fet que permet sentir les seves converses des de l’altra punta de la via. Un noi que deu estar cursant algun curs de l’ESO i que està envoltat de quatre o cinc persones més deixa anar, a propòsit de no sé exactament què, un “putos moros, els moros venen aquí a tocar els collons”. Ell ho manifesta en castellà, un fet que anima a pensar que en algun moment de la història, potser no gaire llunyà, van ser els seus avis, o els seus besavis, els que van fer les maletes per emigrar i els que potser van arribar a sentir menyspreu allà on esperaven senyals de benvinguda. Penso també que uns anys enrere hauria responsabilitzat d’aquestes desagradables paraules l’entorn del menor, donant per fet que simplement traslladava als col·legues allò que escoltava a casa. Ara, però, m’horroritza especular amb la possibilitat que ni tan sols deixant-nos la pell per criar generacions de joves tolerants amb la diferència i respectuosos amb la diversitat, ni tan sols així ens escapem dels tambors de guerra que van arribant i que penetren en els adolescents d’una forma que ens resulta dificilíssim interceptar. Fa un temps, hauria tingut clar que el jove que segurament no sap ni argumentar el seu odi irracional cap als “moros” prové d’una família rància i fanàtica. Ara em treu la son imaginar que els valors que volia a anys llum de la meva gent i de la meva societat tenen tantes fuites que no sabem ja ni on posar els pegats.