Pornografia de la crueltat

Mirem un vídeo de la Casa Blanca que es veu que provoca plaer a una audiència notable i eufòrica. Es titula Vol de deportació d’estrangers il·legals i mostra les mans lligades i els peus bloquejats per grillons d’un grup de criminals mentre pugen penosament a l’avió que els tornarà a l’infern de partida o a qualsevol altre on Trump, líder desacomplexat del nou imperialisme, hi vagi estenent la seva atroç franquícia.

Qui pot sentir plaer amb la pornografia de la crueltat? A qui l’excita el so de les cadenes i el desesper dels qui ho han perdut tot? Que l’extrema dreta mundial en faci bandera s’entén, al capdavall defensa el seu negoci i ofereix carnassa –els dolents són sempre els més vulnerables, quina valentia!–, i escampa discursos d’odi per fiançar les seves polítiques i interessos. Perquè, en realitat, ni els treballadors atemorits per les batudes –però tan necessaris per ser explotats en fàbriques, restaurants, llars, i per fer girar la roda del consum– ni les víctimes de la guerra d’Ucraïna ni, per descomptat, els palestins bandejats de casa seva, posem per cas, tenen cap importància més enllà del seu rol d’ase dels cops quan convé. El que compta de veritat és el comerç d’armes en desbocat augment, el lucre infal·lible de la destrucció/reconstrucció associada a la guerra com a continuació de l’economia, la transacció immobiliària del resort de Gaza via neteja ètnica, els minerals de les províncies de Zaporíjia, Donetsk i Dnipró a Europa, i també, recordem-ho, els de la castigada República Democràtica del Congo; en resum, l’espoli implacable, impune i embolicat amb eslògans tramposos, amb mentides i maniobres de distracció que apel·len als pitjors instints. Com ara la música tan relaxant –així s’anuncia– dels grillons damunt l’asfalt.

Aquestes imatges i aquests sons em traslladen a altres (mals) viatges d’un passat que es resisteix a anar-se’n, viatges també de sortida i d’entrada forçosa, no en avió, sinó en vaixell. Em fan pensar en el que fou, segurament, la primera forma de globalització coneguda, aquell infame tràfic d’esclaus, l’èxode de 15 milions de persones sense el qual no s’explicaria ni el progrés del capitalisme en les societats occidentals, ni l’empobriment del continent africà, que durant quatre segles va perdre la força vital dels seus habitants més joves, captivats i venuts com a mà d’obra en les colònies americanes (un cop exterminada la població originària), ni el sistema colonial i el seu tremp rapinyaire ni, en bona part, l’actual procés de migracions planetàries. I no s’explicaria tampoc la construcció intel·lectual del racisme, instrument i coartada per al domini de determinades poblacions, una estratègia d’inferiorització cultural que justificava i que continua justificant la depredació de recursos i el munt de conflictes armats que se’n deriven. Argumentava Montesquieu respecte a l’esclavitud: “No podem suposar que aquesta gent sigui humana, perquè, si ho penséssim, hauríem de convenir que nosaltres no som gaire cristians.” (De L’esperit de les lleis, escrit entre el 1734 i el 1748).

Pornografia de la crueltat, l’acceptació, ras i curt, que algunes persones neixen amb una categoria humana superior que els confereix més drets que d’altres a les quals ni es permet lluitar per la supervivència i són objecte d’escarni. La pregunta que ens fem és per què l’extrema dreta i la seva èpica de serra mecànica i salutacions nazis es va estenent i per què el ressentiment envers els immigrants es torna rendible electoralment. Prenem nota de la profunda lucidesa del sociòleg polonès Zygmunt Bauman: “En temps convulsos d’inseguretat i incertesa, els immigrants fan palpable l’horror dels mitjans de subsistència destruïts, de l’exili forçós, de la pobresa i l’exclusió i encarnen les pors més o menys conscients que turmenten les capes socials més precàries. Apartant-se d’ells o perseguint-los, la gent creu que es rebel·la contra les forces globals que ens amenacen de portar-nos a cadascú al patiment que ells ja han sofert o estan sofrint. Una percepció hàbilment explotada pels polítics i pels mercats.” (entrevista a Presència, número 1924). Una advertència per als qui creuen que, alimentant la bèstia, neutralitzaran el seu poder. Al contrari: l’enforteixen, i la història ja ha demostrat que mai s’atipa, de manera que, si obrim la porta a la barbàrie, imaginem qui de nosaltres serà el següent de la llista.