No tornaré a seure al metro

He decidit, i no penso baixar del burro, que no tornaré a seure al metro, per moltes cadires desocupades que hi vegi i per molt que aquell dia les cames em pesin com si guardés rocs a les butxaques dels pantalons. Dic al metro perquè és el mitjà de transport que més freqüento, però podria servir per al tren o per al tramvia, ja que parlo d’anar dreta sense que m’explotin els ronyons. I aquesta decisió, per què arriba just ara? Doncs perquè és ara quan he presenciat l’escena que ja feia un temps que m’incomodava, tan sols d’imaginar-me-la. Vaig al detall: amb el metro força ple, entra una senyora que deu tenir entre deu i quinze anys més que jo. L’acompanya una dona més jove, que pot ser perfectament la seva filla. Un senyor que està assegut a escassa distància, i que sembla més gran que ella, s’aixeca i li ofereix la cadira. La dona fa cara de pensar “per qui m’has pres”, o “vella serà la mare que et va parir”, i rebutja l’oferta amb aspecte d’ofesa. Li aclareix, amb cara de estar-li perdonant un bon arrambatge, que té seixanta-un anys i que no necessita que la tractin com si fos una senyora que entoma l’etapa final de la vida. Em ve al cap cadascuna de les vegades que he estat asseguda en un vagó com aquell i he vist entrar una persona que no he sabut si li faria un favor o l’ofendria, en cas de cedir-li el seient. Davant el dubte, he arribat a aixecar-me fent veure que arribava la meva estació. Però crec que l’única forma d’estalviar-me aquest instant, que se’m repeteix quatre o cinc cops per viatge, és optant per anar dreta, i fi de la discussió interna. Tinc la sort de gaudir de bona salut i confio que em duri molt, sobretot després de sentir el reguitzell d’avisos que aquell home va regalar a la senyora, potser com a venjança en sentir-se rebutjat: “Doncs als seixanta-cinc li arribarà l’artrosi i veurà com la carrosseria del cotxe es va podrint a poc a poc.”