El senyor que entra al bar

Un senyor entra en un bar. Es balanceja suaument, al compàs lent que marquen unes cames que li pesen com si estiguessin fetes de plom. És fàcil endevinar que durant les hores prèvies s’ha excedit amb algun consum. No és que porti a sobre una copa de més, és que probablement n’ha injectat unes quantes a les venes que no li fan cap bé, tot i que ell deu pensar el contrari. Potser la seva vida, sense aquests excessos, és un autèntic femer. Qui sap si aquest estat passatger, o potser habitual, l’ajuda a desterrar les penes acumulades. Per l’aspecte demacrat, no és gens senzill endevinar-li l’edat. Cinquanta i molts? Seixanta i pocs? Amb alguna dificultat s’enfila al tamboret que hi ha enganxat a la taula que queda lliure a prop de la porta d’entrada. S’evita així desfilar entre les taules i cadires del local, un passeig que de passada direm que també li evita sentir-se observat per tots aquells que xerren amistosament. Deixa caure el cap sobre la paret, però molt a poc a poc. Tot en ell va al ralentí. Són les sis de la tarda, així que al dia encara li resta una bona estona fins a apagar-se. Aixeca la mà per cridar el cambrer. Amb un tímid fil de veu li demana una copa de vi. El cambrer llegeix la situació i li respon que no pot servir-li el que demana perquè s’ha esgotat el vi i perquè no li faria cap bé, i l’home es conforma amb la resposta alhora que accepta el got d’aigua que el treballador, amb una amabilitat excelsa, li deixa sobre la taula. L’home es queda allà assegut una bona estona, amb un rostre pensatiu, tot i que desconec en què es pot pensar quan l’alcohol t’ha posseït d’aquesta forma. El cambrer assumeix la doble funció: la de servir la resta de clients i la de tenir cura de l’home. Algú va dir, no recordo quan ni on, que en cap moment del dia se sentia sol, perquè sempre hi haurà un bar amb un cambrer o una cambrera disposats a fer-te companyia.