Remuntar les taules

En un restaurant, el que fa pinta de ser una família de quatre membres amb pare, mare i fills rep l’avís del cambrer. Els recorda, sense perdre el somriure ni el to dolç, que han d’anar acabant. La dona del grup indica que volia demanar postres però el treballador del local insisteix que se’ls ha acabat el temps. No obstant, li ofereix la possibilitat de servir-li un tipus de dolç, sempre que no s’hi entretingui gaire i el devori. S’hi adreça en tot moment amb educació. Per als cambrers no deu ser agradable expulsar gent del local, però les normes són les normes. I els reitera que ja els van deixar seure amb la condició que anessin per feina i deixessin la sobretaula per a un altre moment, o per a un altre local. La família compleix amb el temps pactat, paga i marxa. En un parell de minuts, la taula està preparada, amb plats i coberts renovats i nets, i un altre grup es disposa a ocupar-la. Cada cop més restaurants veuen necessari remuntar taules, nom amb què es coneix l’acció de doblar el servei, per evitar tancar els comptes amb números vermells. Cada cop resulta més complicat, des del punt de vista dels comensals, trobar negocis que a l’hora de reservar no et facin la pregunta del milió: “Vols primer o segon torn?” I, és clar, sovint ens trobem que no som prou europeus per dinar a la una del migdia o sopar a les vuit del vespre, però tampoc tenim prou energia ni som tan tardans per esperar fins a les tres de la tarda o les deu de la nit per dur-nos un mos a la boca. A més, sobretot quan les trobades al voltant d’un àpat són per pur plaer, un dinar o un sopar sense una bona tertúlia al voltant d’un cafè és com anar a pescar a un mar orfe de peixos. Potser la clau, si volem dinar o sopar per preus que no siguin estratosfèrics, és evitar eternitzar-nos en una taula però disposar d’una guia amb els millors cafès de la zona.