Una CiU d’obediència espanyola...

Si no hi ha un gir argumental potent que ho impedeixi, el sistema polític català s’encamina cap a una transformació rellevant en els pròxims anys. Un nou escenari on el PSC –i per extensió, el PSOE– acabarà ocupant l’espai social i electoral que va donar el poder durant més de dues dècades a l’antiga CiU de Jordi Pujol. Convergència era un partit absolutament central en la societat catalana, capturador d’un vot molt transversal, i el PSC ja fa mans i mànigues per ocupar aquest gran nínxol que, per cert, ja no és de l’independentisme. Aquell espai que va saber ocupar un sobiranisme transversal emergent, que va començar a organitzar-se amb la retallada de l’Estatut a partir del 2005 i que va culminar amb la mostra més brutal de transversalitat cívica l’1 d’octubre del 2017, passant per les cadenes humanes i les Diades massives al carrer.

Amb una diferència substancial, això sí, que el PSC mai no serà un partit sobiranista com ho era CiU, ni pactarà a dreta i esquerra indistintament al Parlament i a Madrid. Però, en canvi, ocuparà aquesta centralitat en la política catalana i satel·litzarà completament –de fet, ja ho està començant a fer– els partits catalans. I sobretot, a diferència del partit de Jordi Pujol, el centre de decisió no serà la plaça de Sant Jaume, sinó el palau de La Moncloa. Aquest perill evident d’espanyolització de la política catalana ja l’explota l’extrema dreta de Sílvia Orriols, que branda la bandera independentista i de l’obediència estrictament catalana assenyalant ERC i Junts com a súbdits del PSOE i pretenent ocupar un fals espai de catalanitat. I aquí un altre perill: el PSOE i el PSC veuen en Aliança Catalana una eina fàcil i a cost zero per desactivar definitivament la majoria independentista. Al PSC li convé que es faci gran el monstre de Ripoll, que restarà gruix a l’independentisme. En el pròxim cicle electoral tot apunta que l’extrema dreta d’Aliança Catalana creixerà xuclant vots dels independentistes decebuts, i cada vot que s’emporti aquesta formació farà més inviable la recuperació d’una majoria independentista al Parlament.

I en aquest escenari que fa temps que es dibuixa, es tanca una setmana en què tant Pedro Sánchez com Salvador Illa han rebut un baló d’oxigen per respirar tranquils una bona temporada. Les relacions amb Junts a Madrid i amb ERC a Catalunya estan refetes. A Madrid, el cap de l’executiu surt de la corda fluixa per la qüestió de confiança, i a Catalunya tot apunta que el president aconseguirà portar els republicans liderats per Junqueras a l’imaginari del tripartit per a una negociació pressupostària per al 2026. Una falca que el PSC necessita per arribar al final de legislatura sense sotracs. També més oxigen per a Pedro Sánchez en la guerra oberta del PP per fer-lo caure: després de l’acord amb ERC per condonar part del deute de les comunitats autònomes amb el FLA s’anuncia una batalla interna entre barons del PP, que es trobaran amb el dilema d’obeir Feijóo i rebutjar la pluja de milions –especialment generosa amb Andalusia– o enfrontar-s’hi per defensar els interessos del seu territori i poder gastar en inversions públiques els milions que s’estalviaran en interessos pels crèdits de l’Estat. A Catalunya, el cafè per a tothom impulsat per Oriol Junqueras donarà més marge al govern de la Generalitat per fer polítiques públiques, el fruit de les quals, com és normal, recollirà el mateix PSC a les urnes.

El sistema polític català comença a desfer-se i caldrà veure si tant Junts com ERC poden revertir aquest escenari i escapar de la satel·lització del PSC i el PSOE. Els republicans poden veure’s arrossegats a ser la nova ICV-IU, una crossa aritmètica dels socialistes despenjada definitivament de l’eix nacional. Aquest és, de fet, un dels objectius primaris del PSC i el PSOE per fer morir del tot el bloc independentista i conquerir aquesta centralitat social i electoral a Catalunya. Pel que fa a Junts, juga amb foc amb la seva estratègia de pressió màxima al PSOE. Pot donar el resultat de ser el partit hegemònic de l’independentisme transversal, però també pot ser que Aliança Catalana arreplegui part dels seus votants decebuts si no hi ha resultats tangibles i Junts acabi essent un partit minoritari de centre.

Tot està en l’aire i, en política, dos anys llargs són una eternitat. Però de moment, Catalunya ha perdut l’autonomia.