El pare, que la treu de l’escola

Unes noies d’uns 13 o 14 anys parlen entre elles mentre esperen que arribi l’autobús. És horari escolar i estan acompanyades de la resta de la classe, i dels companys de curs, i també d’un grup de mestres. Deuen anar d’excursió, i no gaire lluny. Potser fan una visita a algun museu o a un parc proper on faran jocs de convivència. Amb un ràpid cop d’ull es pot endevinar que és una escola on regna la mescla de procedències i el mestissatge. Potser tots ells, o una bona majoria, ja han nascut aquí, però són clarament percebuts com a estrangers allà on també és casa seva. Una de les noies, de pell fosca, no pot dissimular la seva angoixa. Trasllada a les amigues el seu particular problema: “El meu pare m’ha dit que si suspenc em treu de l’escola per al que em resta de vida.” Una altra noia, la que du mocador al cap, li aconsella que estudiï molt per no suspendre i que insisteixi a casa que vol anar a l’escola. “Jo estudio, però és que el meu cap no reté res”, passa a aclarir l’afectada. Comenta que fins i tot va tenir un atac d’ansietat quan el pare li va explicar com procediria si li tombaven algunes matèries. Potser no és una alumna amb notes brillants, la qual cosa no vol dir que ella no brilli en molts aspectes de la vida, però si més no sembla que el centre on estudia ha aconseguit que la noia trobi un espai de felicitat i confort en aquelles parets. Mentre les mestres remen, sembla que alguns pares i mares bufen en sentit oposat. I no, això no va dels d’aquí i dels d’allà. Si no, que ens ho expliqui un conegut que és mestre d’I3 –canalla de 3 i 4 anys– i que l’altre dia va trobar a faltar un nen a l’aula, sense cap explicació per part dels pares. Quan al dia següent va preguntar a la mare el motiu de l’absència, aquesta li va explicar que el nen havia tingut una rebequeria i que, per sancionar-lo, se li havia ocorregut treure-li allò que més li agrada: l’escola.