Una societat en liquidació

Hi ha moltes maneres de començar aquesta crònica sobre la mort d’una residència geriàtrica esdevinguda ahir a l’Eixample de Barcelona. Per exemple, es podria arrencar traient punta al cartell amb la paraula liquidacions! que penja de la bastida que recobreix la façana de l’edifici del número 625 de la Gran Via on, fins ahir, hi havia la residència Tàber. El rètol el va posar la botiga de mobles situada als baixos com a reclam per als clients, però la contundència i brevetat de l’expressió descriu millor del que pugui fer-ho cap articulista el que ahir van viure residents, familiars i treballadors de la casa d’ancians.

Uns i altres han estat expulsats –liquidats, es podria dir– per una doble decisió que finalment ha resultat irreversible; la dels nous propietaris de l’edifici de dedicar-lo a apartaments turístics, i la dels propietaris de la residència, que han volgut posar fi a l’activitat empresarial. I tot amb només 21 dies de marge, des del passat 7 de febrer, quan es va comunicar, via correu electrònic, que la Tàber desapareixia.

Metàfores al marge, aquesta crònica ha de començar obligadament per la realitat de les coses i per la cara de tristesa i desconcert que feia un home jove quan pocs minuts abans de les deu del matí d’ahir sortia del portal, esquivant els pals de la bastida i empenyent una cadira de rodes on hi anava una dona de cabell blanc, d’ulls perduts i el cap caigut cap a un costat, abrigada amb una bata de color marró. De l’esquena de l’home hi penjava una motxilla; de la cadira de rodes, una bossa de bolquers, i l’escena la completava una dona, també jove, carregada amb tres grans bosses de plàstic i una maleta amb altres pertinences.

A preguntes d’una periodista que demanava saber quin lligam familiar hi havia entre l’home i l’anciana, aquest va respondre: “És la meva mare, té 65 anys, Alzheimer i un grau de dependència 3.” Potser l’únic consol del que va tocar viure ahir a la comunitat de la residència Tàber és l’evident absència de dones com la de la cadira de rodes per a les quals la boira que ennuvola la seva ment els ha mantingut al marge de tot el tràngol que ha representat sentir-se expulsats del lloc on viuen i haver de buscar una alternativa a contrarellotge.

Els trasllats dels 24 usuaris de la Tàber, que es van acabar de fer ahir, els han dut a terme els familiars, sense l’ajuda de cap transport sanitari especialitzat, amb un estat d’ànim que nedava entre el desconcert i la indignació per no haver rebut l’ajuda requerida. “Trucaré als bombers que vinguin a donar-me un cop de mà, perquè m’han negat el servei d’una ambulància”, explicava l’Imma, poc abans d’anar a recollir la seva mare per acompanyar-la a la que ja és la seva nova llar, una residència al Paral·lel on no podrà continuar jugant al dòmino amb les dues amigues que havia fet a la Tàber.

Ningú podrà explicar ara la sensació de desorientació que sentiran els desallotjats de la Gran Via mentre dura el procés d’adaptació al nou espai i com això afectarà la seva precària salut. Ells tampoc arribaran a saber mai, perquè per a molts ja és impossible entendre-ho, el regust amarg, la sensació de buidor que deixa una història com la d’ahir, mirall d’una societat que no està a l’altura del respecte a la gent gran i de les necessitats de la dependència.