Un més, i ja en són molts

Un matrimoni gran decideix canviar de pis per desplaçar-se a una zona més confortable. Troben l’habitatge buscat i, a l’hora de pagar-lo, resulta que té més d’un propietari, així que han d’abonar la quantitat total a través de quatre xecs bancaris, a nom dels interessats. Amb aquest fi s’adrecen a l’entitat bancària que és de la seva confiança, que és també on guarden els diners i on els coneixen amb nom, cognoms i diria que color i plat preferits perquè són molts anys, dècades, tenint tracte. El matrimoni tira endavant la gestió amb una empleada d’una entitat que brilla entre les estrelles i tot són facilitats i bones paraules, fins que els comuniquen que fer els talons té un preu que l’han d’aplicar a cadascuna de les quatre impressions, per separat, i que en aquest cas els anys de relació serveixen, a tot estirar, per servir-los un cafè o una aigua en cas que els vingui de gust. Quan arriba l’hora de passar comptes, la calculadora els indica que han d’abonar 210 euros per un tràmit que ha quedat resolt en cinc minuts, si hi arriba. La història no acaba pas aquí. El matrimoni no rep l’ordre amb alegria però evita muntar cap sidral, perquè pensen que si la gent en què confien diu que s’ha de pagar això, doncs simplement és perquè no tenen escapatòria. I encara agraïts que els ho posat ben fàcil. Aleshores és quan la treballadora de l’entitat es treu l’as de la màniga per tal que marxin ben contents de la sala. Encara no està tot perdut. Atès que s’han comprat un pis i en conseqüència hauran de tramitar-ne uns quants papers més, els ofereix recuperar els 210 euros en forma d’assegurança de l’habitatge. Fins a l’últim cèntim, ni més ni menys. La parella gran percep el gest com un bon tracte però a mi em sembla un robatori amb totes les lletres. Un més, i ja no sé quants en són, sempre amb paraules amables i predisposició a ajudar.