Les Adoratrius, canvi a l’Eixample

Ningú pot negar l’impressionant canvi que ha fet la ciutat de Girona en les darreres dècades. La reconversió de Sant Domènec en la Universitat de Girona i la restauració del passeig de la Muralla van canviar la silueta urbana de la ciutat, però és segurament el canvi al Barri Vell amb la desaparició del barri xino i la manera com s’han rehabilitat molts edificis de la zona, el que ha marcat el canvi d’imatge de la ciutat durant l’època de l’alcalde Nadal. Segurament cadascú de nosaltres recordarà algun lloc de la seva infància desaparegut, però ningú pot negar que la ciutat grisa i negra dels anys seixanta i setanta del segle passat ha donat pas a una ciutat que és reclam per a molta gent perquè ha canviat i ho ha fet a bé. Però els canvis no es van fer només al Barri Vell, aviat farà 28 anys de les primeres llicències d’obres al Pou Rodó. La ciutat també va canviar fora muralles i l’Eixample de Girona no s’assembla a res del que havia estat en aquelles dècades fosques. Perquè s’ha edificat molt. Això ha comportat desaparicions de cases senyorials com les que hi havia a la plaça de la Sibil·la de Fortià cantonada Joan Maragall, la casa de la família del doctor Sureda, on ja fa molts anys es va construir l’hotel Condal i la cafeteria Jumar. També al mateix carrer Joan Maragall.

Però segurament el gran canvi a l’Eixample es va produir amb l’inici de l’enderrocament de les Adoratrius. Aquest antic convent es va aixecar el 1892 i era un monumental casalot entre la ronda d’Antoni Maria Claret (antigament carrer del Doctor Robert), Joan Maragall i el carrer Lorenzana. Convent de monges, que es va aixecar per la insistència de Joaquima Gruats, vídua Calm, que es va fer monja de les Religioses Adoratrius del Santíssim Sagrament i de la Caritat. Per entendre’ns, la zona on ara hi ha la plaça Miquel Santaló, l’hotel Carlemany, botigues d’una gran multinacional gallega, blocs de pisos i el gran aparcament subterrani. Des de l’antiga Clínica Girona, en els pisos alts, es podia veure el jardí al mig d’aquell gran edifici que va ser convent, escola, noviciat, presó de dones en el primer franquisme –vigilat per les mateixes monges–, i després reformatori per a noies joves que segons el règim portaven mala vida i també de reclusió per a prostitutes.I posteriorment residència de noies.

Escric de les Adoratrius perquè el març de 1988 van començar les obres que van canviar la fesomia d’aquesta part tan característica de l’Eixample gironí. Cal pensar que, quan es va construir, aquella zona quedava molt allunyada del centre de la ciutat i calia donar grans voltes per arribar-hi fins que es va obrir el carrer Joan Maragall. Quan es van enderrocar, les Adoratrius es van quedar a l’edifici que donava a Pare Claret on van administrar una residència de noies fins que van deixar la ciutat l’agost del 2013. La residència va continuar, però la manca de vocacions va fer que les monges deixessin la ciutat a la qual havien arribat 121 anys abans. Ara poca gent parla de les Adoratrius i fins i tot el nom de la plaça ha quedat relegat. La gent quan en parla diu “la plaça del Carlemany” o directament el nom de la botiga d’Inditex.