El gest del soci del Barça

Ell és soci del Barça, un d’aquells que presumeixen d’haver nascut amb l’escut tatuat al cor. No es perd cap partit del primer equip de futbol, plogui, nevi o faci un sol que esquerda el cap. Hi va, habitualment, amb altres membres de la família però si aquests fallen, doncs s’hi planta sol. Les últimes setmanes s’ha donat algun cop aquesta situació, així que ha agafat els seus estris i no ha fallat a la cita. Però, aprofitant que li sobrava algun carnet, ha pensat que era una bona oportunitat per convidar algú que habitualment no tingui la possibilitat de gaudir d’aquests espectacles. A més, no ha volgut convidar algú qualsevol. A les mateixes portes de l’estadi, ha estat observant la gent fins que ha sospitat que la persona a qui li oferia entrar realment tenia escasses o zero possibilitats de travessar aquella entrada. És així com ha seleccionat el seu company de cadira. I és així com ha posat nom i ha descobert la persona que s’amaga darrere aquell ésser humà vulnerable que molts descriurien com el negritu. Sembla que l’espectador improvisat va xalar com un nen petit quan descobreix un món nou per primer cop. L’altre, el soci del Barça generós, fins i tot li va demanar intercanviar-se les dades per repetir l’experiència, i ja s’han vist més d’un cop animant l’equip plegats. La història continua. Un bon dia, el fidel seguidor del club blaugrana va rebre una trucada d’un número desconegut. Podria haver-la ignorat però, no sap per què, va optar per despenjar el telèfon. Era el representant d’una ONG que atén persones immigrades. Simplement li volia donar les gràcies pel gest que havia tingut amb un dels seus usuaris i per com havia aconseguit fer-lo feliç pel simple fet de regalar-li confiança, quan normalment troba recel i indiferència. Quanta gent no ens conquistaria simplement donant-li una primera oportunitat.