El sostre de ciment

Fa anys, en un interessant debat organitzat pel carismàtic Anton Costas, al Cercle d’Economia, sobre la presència de les dones en l’àmbit directiu de les empreses, em vaig atrevir a crear i fer servir aquesta expressió substitutòria del sostre de vidre per aprofundir en la persistent dinàmica de desigualtat en l’accés de les dones a llocs de poder. El ciment comporta dos valors afegits al cristall. En primer lloc reconeix la dificultat de foradar l’impediment de progrés, o dit d’una altra manera, la duresa en ser travessat malgrat molts esforços del feminisme o de caire normatiu. En segon lloc, i això potser és el més rellevant, el cristall és transparent i en canvi el ciment, no. Aquest element “material” fa que els obstacles i les resistències al canvi en la igualtat de gènere i en l’accés al poder no siguin evidents i no siguin fàcilment identificables. S’han fet alguns estudis, i s’ha avançat en l’exigència de quotes, però les raons de les dificultats per avançar encara no s’han modificat. Són de caire subtil, quotidià, molt sovint instaurades en contextos de pedra, que fins i tot fan mal a les dones que ho viuen. I són de caire cultural, enmig encara d’una societat molt patriarcal, i on les dinàmiques de poder no són prou atractives o millor dit són rebutjades per moltes dones intel·ligents que trien creativitat a competitivitat selvàtica.

Perquè encara l’experiència posa en relleu que la igualtat en l’accés al poder de les dones en la política hauria de generar una altra manera d’exercir-lo, i això no sempre és evident. Algunes dones, lluny de creure en l’alternança democràtica i la necessitat de no perpetuar lideratges, es resisteixen als relleus, o s’encerclen d’homes col·laboradors i no de dones potents. D’altra banda, les dinàmiques paternalistes de designacions de les dones parelles del moment, en càrrecs públics, fetes per alguns homes, i alguns molt coneguts d’esquerres que han pretès abanderar la “nova política”, més enllà de nepotisme polític i conflicte d’interès, denota una persistent cultura del poder masculí. Aquell tan ben descrit pel sociòleg francès Pierre Bourdieu a La dominació masculina, plenament vigent, que fent un exercici d’honestedat intel·lectual va escriure un gran tractat de denúncia del poder patriarcal de caire estructural, desprès d’anys de lluita feminista exercida i escrita per dones. Certament cadascú de nosaltres, siguem dones o homes, tenim unes ulleres posades que determinen la mirada a la realitat del poder. I les dones que hi hem estat a prop sabem que hi ha alguns homes, de tots els colors, que són els nostres aliats i que ofereixen finestres d’oportunitat o de reconeixement, però les dinàmiques instaurades des de la persistent minoria de presència femenina en el poder són les que són.

El canvi cultural encara ha d’arribar, entre d’altres raons perquè moltes dones es rendeixen davant una carrera d’obstacles o davant un escenari selvàtic que no augura una bona estada. La gran raó de l’apoderament femení en la lluita per l’accés a llocs de poder, públics o privats, és que no es tracta d’una carrera de poder individual, sinó d’una cursa per un canvi col·lectiu. I es comencen a visualitzar noves aliances per aquest canvi, amb homes que fan servir nous llenguatges, noves maneres d’establir relacions professionals, i més capacitat d’empatia “igualitària”.

Quatre dones i setze homes, amb aquesta fotografia d’inauguració, el darrer esdeveniment més important que a nivell global se celebra a Barcelona, deixava petjada de la realitat encara del disseny del poder al món. Nomes cal obrir els diaris per tenir la fotografia quotidiana de l’absència de la igualtat en l’exercici del poder. Una realitat que ara, amb l’era Trump, sembla encara més consolidada si ens atenem als seus clars missatges misògins, de segell masclista i de constant cosificació de les dones. La llista d’ofenses i de menyspreu vers les dones que l’actual líder nord-americà, elegit per la ciutadania, ha sembrat en les xarxes i en la seva diària exposició publica, esta fent un mal immens al nostre futur com a societat. La resposta a aquest estat de coses, entre moltes altres dones, la va oferir la primera dona asiàtica americana, Mazie Hirono, elegida pel Senat d’Estats Units: “Es evident que hem de fer esforços per aconseguir que les dones estiguin al front del camí, sigui en l’escala de decisions corporatives, o en la política. Quan tinguis una pionera important com una primera dona presidenta, altres la seguiran. Després n’hi haurà una segona, i una tercera, i una quarta. Així és com les coses canvien pel que fa al sostre de vidre”.

I aquest sostre que, ara per ara, sembla de ciment, sortosament serà penetrable si les dones creiem fermament en aquest propòsit de vincle amb el canvi global de dalt a baix i de baix a dalt. Sense complexos, sense guerra bruta entre nosaltres, sense victimisme. Amb competència, persistència i la resiliència que ens faci gaudir d’un sentiment de combat creatiu i honest.