Articles
27-M: el factor abstenció
En defensa pròpia
Ben estranya ha estat aquesta campanya municipal en què els missatges i les proclames que han arribat amb més claredat als electors no han tingut res a veure amb els problemes locals i han incidit, amb obsessió, sobre aspectes exclusivament de política general. Catalana o espanyola. Els candidats estrictes han hagut de redoblar els esforços sense aconseguir tapar les veus dels líders dels seus partits, que han pretès convertir la cita a urnes en una revàlida en el cas català i en unes primàries en el cas espanyol. La pretensió és absolutament grotesca. D’entrada, perquè, pel que fa als resultats municipals, el balanç final acabarà previsiblement compensat. Un ajuntament guanyat aquí en neutralitzarà un altre perdut allà. En el cas de les eleccions autonòmiques, un govern cedit allà n’equilibrarà un altre arrancat aquí. I lloat sigui el Senyor. És dubtós que, en general, arreu de l’Estat hi hagi una sorpresa enorme que pugui permetre al PP demanar l’avançament de les generals previstes per al mes de maig. I ni que així fos, la llibertat d’interpretació a què ens tenen acostumats tots els partits durant les nits electorals possibilitarien al PSOE un enrocament.
Mentrestant, els candidats municipals s’han envescat en una estranya competició per veure qui promet més barbaritats als veïns. No hi ha hagut tampoc aquesta vegada política en majúscula. És a dir, model de ciutat contra model de ciutat. En el cas de Barcelona, per exemple, Pasqual Maragall va definir-ne l’actual plantilla. Abocada a l’aparador. La capital de Catalunya és ara una ciutat que basa el seu progrés en l’arribada de més turistes cada any. Hi ha hagut gestos meritoris per modificar aquesta tendència, com ara l’intent de concentrar una xarxa d’empreses de les denominades TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) al 22 @, però han estat insuficients per contrarestar la tendència de concentració de centres de decisió a Madrid.
El gran problema de Barcelona és que fa molts anys que no és el que vol, sinó el que pot. Sovint davant la indiferència o la resignació dels seus habitants. És important millorar les condicions i la qualitat de vida dels barcelonins. Debatre si calen més carrils de bicicleta o quina fórmula es pot intentar forçar per aconseguir la quimera de trobar sòl urbà a un preu raonable. Això ha ocupat el temps de tots els candidats. Però hauria d’haver-hi un altre debat: ¿el model de ciutat desplegat durant les darreres dues dècades és el que convé a la capital de Catalunya? Jordi Hereu i Xavier Trias han discutit els ajustos d’un esquema heretat que han acceptat sense qüestionar-ne la bondat.
Això s’ha repetit en moltes ciutats. No és estrany, per tant, que els dirigents dels partits hagin detectat amb preocupació que no hi ha tensió de campanya. Aquesta sensació s’ha fet molt més forta a Catalunya, on els índexs de participació que han detectat els sondejos preelectorals són molt preocupants. Si les diferents forces polítiques no representen alternatives diferenciades i si els líders dels partits han convertit la campanya en una avorrida continuació de la legislatura, algú se’n pot estranyar?
El factor abstenció podria implicar resultats estranys. Si una part significativa de la societat, la menys identificada amb unes sigles o amb unes altres, decideix no votar, els resultats podrien quedar en mans dels sectors més sensibilitzats, més militants. Si l’abstenció supera el 50 per cent a Barcelona, per exemple, no seria estrany que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía entrés al consistori amb un suport popular esquifit. Una participació migrada podria provocar també resultats desconcertants, perquè, a qui afectaria més? A Convergència i Unió o al PSC?
I no és això només. Una alta abstenció evidenciaria un altre fenomen: la fatiga de la majoria de l’electorat davant la política que s’ha fet convencional a Catalunya en els darrers anys. Una política basada en l’excessiva presència pública dels dirigents i en un joc agressiu de declaracions i contradeclaracions sempre a l’entorn de problemes ficticis o desmesurats des dels mateixos interessos partidistes. Ningú pot ara aventurar què passarà amb la política en aquest país durant els pròxims anys, però, en tot cas, si l’abstenció augmenta en aquestes eleccions el camí quedarà obert per a fenòmens populistes indesitjables o per a la irrupció de noves formes de participació, a través de partits que trenquen el convencionalisme o a través d’altres instàncies ara indetermina
Mentrestant, els candidats municipals s’han envescat en una estranya competició per veure qui promet més barbaritats als veïns. No hi ha hagut tampoc aquesta vegada política en majúscula. És a dir, model de ciutat contra model de ciutat. En el cas de Barcelona, per exemple, Pasqual Maragall va definir-ne l’actual plantilla. Abocada a l’aparador. La capital de Catalunya és ara una ciutat que basa el seu progrés en l’arribada de més turistes cada any. Hi ha hagut gestos meritoris per modificar aquesta tendència, com ara l’intent de concentrar una xarxa d’empreses de les denominades TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) al 22 @, però han estat insuficients per contrarestar la tendència de concentració de centres de decisió a Madrid.
El gran problema de Barcelona és que fa molts anys que no és el que vol, sinó el que pot. Sovint davant la indiferència o la resignació dels seus habitants. És important millorar les condicions i la qualitat de vida dels barcelonins. Debatre si calen més carrils de bicicleta o quina fórmula es pot intentar forçar per aconseguir la quimera de trobar sòl urbà a un preu raonable. Això ha ocupat el temps de tots els candidats. Però hauria d’haver-hi un altre debat: ¿el model de ciutat desplegat durant les darreres dues dècades és el que convé a la capital de Catalunya? Jordi Hereu i Xavier Trias han discutit els ajustos d’un esquema heretat que han acceptat sense qüestionar-ne la bondat.
Això s’ha repetit en moltes ciutats. No és estrany, per tant, que els dirigents dels partits hagin detectat amb preocupació que no hi ha tensió de campanya. Aquesta sensació s’ha fet molt més forta a Catalunya, on els índexs de participació que han detectat els sondejos preelectorals són molt preocupants. Si les diferents forces polítiques no representen alternatives diferenciades i si els líders dels partits han convertit la campanya en una avorrida continuació de la legislatura, algú se’n pot estranyar?
El factor abstenció podria implicar resultats estranys. Si una part significativa de la societat, la menys identificada amb unes sigles o amb unes altres, decideix no votar, els resultats podrien quedar en mans dels sectors més sensibilitzats, més militants. Si l’abstenció supera el 50 per cent a Barcelona, per exemple, no seria estrany que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía entrés al consistori amb un suport popular esquifit. Una participació migrada podria provocar també resultats desconcertants, perquè, a qui afectaria més? A Convergència i Unió o al PSC?
I no és això només. Una alta abstenció evidenciaria un altre fenomen: la fatiga de la majoria de l’electorat davant la política que s’ha fet convencional a Catalunya en els darrers anys. Una política basada en l’excessiva presència pública dels dirigents i en un joc agressiu de declaracions i contradeclaracions sempre a l’entorn de problemes ficticis o desmesurats des dels mateixos interessos partidistes. Ningú pot ara aventurar què passarà amb la política en aquest país durant els pròxims anys, però, en tot cas, si l’abstenció augmenta en aquestes eleccions el camí quedarà obert per a fenòmens populistes indesitjables o per a la irrupció de noves formes de participació, a través de partits que trenquen el convencionalisme o a través d’altres instàncies ara indetermina
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.