Zapatero i els seus "errors notables"

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha fet balanç del 2007 i d’aquesta legislatura que s’escola. En noranta minuts i durant la roda de premsa posterior a l’últim consell de ministres de l’any, va repassar el que considera que han estat els seus grans èxits. Des de complir la promesa electoral de retirar les tropes de l’Iraq fins a la pujada del salari mínim, anunciada ahir mateix, a 600 euros mensuals. Entremig, Zapatero està orgullós del creixement econòmic i d’ocupació, de les reformes estatutàries i, sobretot, de les polítiques socials que milloren la vida dels ciutadans. Certament, la llei de casaments entre homosexuals és un avenç molt important, com també ho són els permisos de paternitat de quinze dies, l’intent de conciliació de vida laboral i familiar o, més de cara a la galeria, l’incentiu econòmic per a la natalitat. Amb els matisos que calgui, són passos endavant pels quals pot penjar-se la medalla.

Admissió d’“errors notables”. Zapatero, en un gest amb pocs precedents al govern d’Espanya, també va fer autocrítica dels seus quatre anys a la Moncloa. Una acceptació d’errors, però, massa lleu i centrada, tan sols, en dos punts. D’una banda, va admetre que es va equivocar en el seu optimisme sobre el final del terrorisme just la vigília de l’atemptat de Barajas. El seu segon “error notable” –qualificat així per ell mateix– ha estat la mala gestió de l’arribada del TGV a Barcelona. Està bé que admeti l’errada i en demani disculpes, però només els qui ho han patit saben fins a quin punt aquest nyap ha perjudicat milers i milers de ciutadans.

Hi ha hagut, però, més errors que no ha citat. De fet, la seva anàlisi seria bastant diferent si es miressin les coses des d’aquí. Si Zapatero ha perdut crèdit i credibilitat a Catalunya és perquè, en massa casos, ens ha dit les bones paraules que volíem sentir però després, en no complir-les, ens ha fet passar amb raons. No és només el TGV, sinó el traspàs de Rodalies, la gestió de l’aeroport, el sistema de finançament, la no publicació de balances fiscals i, sobretot, el joc pervers amb l’Estatut de dir que aprovarien el que sortís del Parlament i, després de passar-hi el ribot, fer-se l’orni a l’hora de pactar-ne el desenvolupament.