Tempesta

Escric aquestes ratlles mentre cau damunt de Barcelona un xàfec impressionant. Com que visc en un pis alt, havia vist venir la negror, de la banda del Tibidabo. Però encara el sol batia amb força. En deu minuts tot ha canviat. L’aigua espetega sorollosament, i fins i tot cau pedra. M’admira com resisteixen aquesta contínua bufetada les rosades flors de les azalees, que precisament ara, a la terrassa, s’havien badat confiadament.

Llampega i trona. Potser en fa un gra massa, vivim en un país desequilibrat. Passem de l’eixut a la inundació, de la calor prematura al refredament tardà. Els pagesos que tracto fan una constant referència a “abans”, quan això no passava. Tenen raó? No ho puc pas assegurar, però sí que és cert que si els he de creure “no fa mai el temps que ha de fer”. Escoltant-los, arribem a la conclusió que la maquinària del clima ha passat, com tota màquina, per dues fases: quan era nova funcionava amb regularitat i precisió, i segurament per això l’home va poder inventar-se el calendari de les quatre estacions, aprendre quin era el moment de la sembra i el moment de la sega, etc. Però –potser com el motor del meu cotxe– el motor del clima ja duu massa quilòmetres segles al damunt, i s’ha desajustat. Ja no “gira rodó”.

Quan escric això, deia, llampega i trona. Copiant el que diuen els pagesos, jo també goso assegurar que les tempestes d’ara no són com les d’abans. Així com es parla del pa o dels ‘croissants’ de quan érem infants, també podríem dir: “Ui, aquelles tempestes d’abans de la guerra!…” Hi he pensat més d’una vegada, i sempre m’he quedat amb el dubte de si eren les tempestes les que havien canviat o era jo. És probable que els infants –com els gossos– siguin més sensibles als estrèpits atmosfèrics. De menut, l’aparició d’una tempesta anava lligada a la tradicional invocació que feia la meva mare: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens deixeu”.

Val a dir, també, que en una ciutat una tempesta és molt diferent que al camp, i, com que cada vegada vivim més urbanitzats, és natural que les tempestes hagin perdut la força psicològica que tenen quan es projecten sobre una casa aïllada. El gran còmplice de la tempesta és la soledat de l’ésser humà, i, encara que sigui d’una manera física, l’home ciutadà se sent avui molt prop d’altra gent, i té molts pisos i molts sorolls que redueixen o allunyen les sensacions de tempesta. Viure una tempesta en el silenci d’una casa a la muntanya, amb llum d’oli i la impressió dels trons rodant per les teules, no és el mateix que “saber” que trona perquè ens ho diuen mentre estem submergits en el soroll del televisor. Ja ningú, a ciutat, no resa a Sant Marc, a Santa Bàrbara i a Santa Creu. La invocació més aviat és una altra: “Santa Fecsa, no ens deixeu; Hidroelèctrica, no apagueu”.